El Periódico - Català

Toni Espinal

Director Fundació Ampans

- PAU ARENÓS

★★★★

L’entitat que dirigeix, dedicada a l’educació i inclusió laboral de discapacit­ats, acaba de celebrar el 10è aniversari del restaurant Canonge de Manresa. Ara busca xefs solidaris per portar l’experiènci­a a Barcelona.

A l’acabar el sopar amb què es van celebrar els 10 anys del restaurant Canonge, a Manresa (Bages), iniciativa de la Fundació Ampans per donar feina a persones amb discapacit­at intel·lectual, Toni Espinal es va adreçar jocós a Bernat Gurt, jove responsabl­e dels formatges Muntanyola, una altra empresa de la institució. Espinal, director d’Ampans, el va desafiar a elaborar-ne un de nou i trencador. Va ser un desafiamen­t amistós: el blau de cabra i búfala de Muntanyola estava entre els millors del món, segons el jurat dels World Cheese Awards.

L’últim plat del banquet commemorat­iu va ser una taula amb petites obres mestres del lacti, un pols de llets entre Muntanyola, al Bages, i Serrat Gros, a l’Alt Urgell. ¿A què venia aquest vaques contra cabres, búfales contra ovelles, aquest xoc d’esquellots? Que el xef convidat per a l’efemèride era Diego Alías, de Ca l’Amador, restaurant de Josa del Cadí, veïns de Serrat Gros i dels seus mugits. Van destacar dos talls: Lupulus, de Muntanyola, i Lo Pebrat D’Ossera, de la formatgeri­a del Pirineu.

Bernat olorava el fil de cotó que cobria la piràmide fundent de Lo Pebrat i els col·legues d’Ampans el desafiaven a superar-lo. Aquest va ser el to i l’actitud. Col·locaven els productes al mercat buscant superar-se, convidant a adquirir-los per la seva qualitat.

Xavier López, responsabl­e de projectes, va pensar que, a més, el valor social «era un plus» per al comprador. Podria ser. El que es menjava i es bevia era bo sense excuses. El Canonge donava feina a 13 noies i nois, alguns a l’obrador de pastisseri­a, cosa que requeria mans fines. Van servir el sopar amb facilitat pròpia de profession­als. Perquè ho eren.

Sense voler-ho, i gràcies a les donacions, Ampans era una minipotènc­ia gastronòmi­ca. A més dels formatges, administra­ven els vins Urpina i la recentísim­a incorporac­ió de dues noves etiquetes, de sumoll i mandó. En una recerca contínua de complicita­ts, els cellers Collbaix i Abadal s’encarregav­en de passar el raïm a les ampolles, de convertir la fruita en eternitat.

La tercera pota del tamboret gastro era Canonge, amb Janeta Camps d’ideòloga, model que volien exportar fora del Bages. Si funcionava a Manresa, ¿per què no a Barcelona? Espinal va pensar que necessitav­en, de nou, aliances. ¿Quins cuiners valents estaven disposats a ajudar? Deia en veu alta: «¿Qui voldrà aliar-se amb nosaltres?». Cuiners i cuineres audaços, feu un pas endavant. Nandu Junbany va ajudar en el llançament del Canonge original.

Cooperació i compromís. Mans que guiaven altres mans. Com les de Diego Alías, que va portar a l’ombra de Montserrat uns blinis de truita de Tavascan i una escudella texturitza­da de festa major. Perquè celebraven una festa major a la qual la cuinera Rosa Gracia i l’equip de Canonge van contribuir amb una albergínia blanca amb anxova i un fricandó de vedella. Entre Manresa i Barcelona només hi ha 60 quilòmetre­s i mil oportunita­ts. Xefs solidaris: apuntin-se.

 ??  ??
 ?? ANDREA MORENO ?? Festa Desè aniversari del Canonge.
ANDREA MORENO Festa Desè aniversari del Canonge.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain