La indiferència

David Fernàndez recordava fa uns dies un text de Bertolt Brecht: «Hi ha moltes maneres de matar. Poden enfonsar-te un ganivet al ventre. Negar-te el pa. No curar-te quan estàs malalt. Entaforar-te en un habitatge penós. Empènyer-te al suïcidi. Només algunes d’aquestes coses estan prohibides en aquest Estat». Ho deia després de conèixer el suïcidi de l’home de Cornellà, la baixada als inferns que es va convertir en un descens literal cap a la mort, empès per la més cruel de les indiferències: la pressió del desnonament sense entranyes, la pura burocràcia d’un fons voltor que no sap distingir la singularitat d’un cas sinó que es basa en l’efectivitat de la llei i de les forces que la fan complir. Un tràmit. Ningú no se sentirà empès al neguit, a la desesperança o al penediment, perquè l’home que es va suïcidar, a Cornellà, no va ser empès a la mort violenta per la voluntat d’una persona, per una acció individual i mesquina, sinó per l’acumulació de papers i d’informes en un ordinador, per la tecla que algú va prémer en un moviment rutinari, en horari d’oficina, sense tenir consciència (o sense voler tenir-la) que rere l’ordre de desnonament hi havia una escena que evolucionava lentament, inexorablement, cap a la tragèdia. Ningú no diu que treballa en un fons voltor. I és probable que aquell que va prémer el botó del suïcidi ni tan sols sàpiga que el suïcidi ha existit. L’Estat no prohibeix la indiferència.

☰