Les dues cares dels Badia
La figura del republicà Miquel Badia i el seu coqueteig amb l’estètica feixista és motiu de controvèrsia entre historiadors Va ser assassinat amb el seu germà per pistolers de la FAI
Els germans Badia van ser assassinats el 28 d’abril del 1936 al carrer de Muntaner de Barcelona en mans de pistolers de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El blanc de l’atemptat era el Miquel; el seu germà el Josep va ser tirotejat a l’auxiliar-lo. El seu assassinat és el màxim exponent del foc obert entre escamots ultranacionalistes i anarcosindicalistes en una Catalunya a les portes de la guerra civil. Part de l’independentisme encara el recorda, i l’homenatja amb ofrenes el dia de la seva mort. Però la seva figura genera controvèrsia entre els historiadors.
El Miquel (Torregrossa, 1906) es va unir al complot del Garraf amb poc més de 20 anys. Estava decidit a matar Alfons XIII durant la seva visita a Catalunya. Però l’atac va fracassar i va ser condemnat a 12 anys de presó, dels quals només en va complir tres perquè es va acollir a l’amnistia decretada després de la caiguda de Primo de Rivera.
Convençut de la necessitat d’agitar els carrers, i ja a sou de la Generalitat republicana, va impulsar les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), una organització que d’inici va ser utilitzada com a servei d’ordre als mítings, i que després es va reorganitzar com a escamots violents, especialment contra anarcosindicalistes de la FAI.
El 22 d’octubre del 1933 militants i simpatitzants de les JEREC van desfilar fins a Montjuïc vestits amb camises verd oliva i pantalons de vellut per celebrar un festival atlètic. L’estètica paramilitar arrasava entre la majoria d’organitzacions polítiques de l’època. La majoria de partits, i fins i tot un sector d’ERC, va exigir a Francesc Macià que liquidés aquests escamots.
«El Miquel va estar reflectit per una estètica i modus operandi dels feixismes europeus, i per l’ús de la violència per liquidar l’oposició. Encara així, no es pot titllar de feixista perquè no hi ha proves documentals. De fet, es va declarar diverses vegades antifeixista», assenyala l’historiador Daniel Roig. Comparteix la reflexió un altre historiador, Agustí Colomines, i afegeix que «part de l’opinió pública avalava la duresa contra la FAI, organització que titllaven de terrorista».
Tirotejos i detencions
El 1934 se li va encarregar «dirigir i vigilar» les oficines de la Generalitat. Va combinar la seva feina amb una activitat incessant als carrers, i es va conjurar amb altres agents per acabar amb la FAI. Va participar en tirotejos i detencions, fins que el juliol del mateix any va ser nomenat cap d’Ordre Públic, des d’on va aplicar tècniques apreses a París i Londres.
La singladura dels Badia ha sigut freqüentment utilitzada com a ariet contra ERC. El vicesecretari d’Acció Política dels republicans, Eduard López, afirma com Colominas que fer una lectura «presentista» d’aquella època és un «error». I que pot girar-se en contra de molts. I encara que reco- neix «pràctiques dissonants» respecte als valors que defensa el partit, afirma que no comparteix que fos una mostra d’un suposat «protonazisme català». Recorda de Badia que es va oposar a la dictadura de Primo de Rivera i que el seu funeral, multitudinari, «va ser una mostra de suport molt transversal».
«ERC no celebra cap acte en memòria seva. Ens limitem a homenatjar Francesc Macià, Lluís Companys, el Primer de Maig i el 14 d’abril», puntualitza López quan se li esmenta aquesta complicitat del partit amb Badia. Preguntat el per què de la presència, a títol d’individual, de molts càrrecs republicans, aventura que podria ser degut al «catalanisme independentista insurreccional que defensava Badia», en un context en què ERC era més federal.
Colomines rebutja que la seva figura sigui homenatjada: «Hi ha un sector minoritari del catalanisme que parla de la nació com un ens abstracte que tendeix a reivindicar individus a ultrança. En fan una abstracció i no totes les tradicions són acceptables. Per a mi els Badia no ho són», sentencia.
Per a Roig també suposa una «gran contradicció», i insisteix que es pren el seu nacionalisme més identitari. «Com que són personatges històrics, pots valorar la faceta que agradi més: o la polèmica desfilada del 1933 o el seu enterrament massiu. Tenen dues cares».