«L’escola ha d’oferir esperança als radicalitzats»
PHILIPPE MEIRIEU Pedagog, autor d’‘Educar després dels atemptats’
Ha passat per Barcelona una de les principals autoritats en ciències de l’educació, el francès Philippe Meirieu, autor d’una ingent obra sobre pedagogia que inclou l’acabada de publicar a Catalunya Educar després dels atemptats (Rosa Sensat). Escrita després dels atemptats gihadistes perpetrats a França el 2015, el text es basa en la premissa que és impossible saber si l’educació pot evitar que es tornin a produir atemptats com els de Charlie Hebdo i la sala Bataclan. «Però cal treballar com si es pogués –explica–. Com si la resposta fos afirmativa». Una reflexió necessària quan es compleixen 10 mesos dels atacs terroristes a la Rambla de Barcelona i a Cambrils, en els quals van morir 16 persones i unes altres 150 van resultar ferides.
— Em sembla que el títol ja és eloqüent. Suggereix que els atemptats marquen un abans i un després en l’educació.
— Sí, és clar. El títol està inspirat en una conferència de T. W. Adorno, Educar después de Auschwitz, en què el filòsof alemany es preguntava si a través de l’educació es podia evitar que tornés a ocórrer la barbàrie.
— ¿I què responia?
— Això. Que no ho sabia, però que calia fer com si es pogués.
— Digui’m, ¿com va reaccionar el sistema educatiu francès després dels atemptats?
— Com recordarà, els atemptats de novembre van ocórrer un divendres. Bé, doncs la ministra d’educació va demanar als professors que el mateix dilluns fessin reflexionar els alumnes sobre el que havia passat. Van tenir poc temps per preparar-ho.
— ¿Com es prepara una cosa així? — El ministeri va posar a l’abast dels professors i alumnes una sèrie de textos i eines. Jo mateix vaig escriure un petit text la mateixa nit dels atemptats que va ser molt utilitzat pels professors. Calia parlar-ne, però a partir d’alguna cosa que permetés comprendre i posar distància amb l’emoció immediata.
— L’expressió de les emocions...
— L’expressió en brut de les emocions és una cosa que no té a veure amb la missió de l’escola. Els professors sabien que no podien ignorar el que havia passat, i van comprendre la necessitat d’una mediació a través de textos. Uns van utilitzar textos en prosa, d’altres van utilitzar poemes... La cultura és la catarsi de les emocions, de les pors, de les angoixes.
— ¿Què és exactament el que els alumnes havien de comprendre?
— Miri, el paper de l’escola no és negar les pors, l’angoixa, la còlera, la indignació, però sí que és el d’ajudar els alumnes a expressar-los d’una manera serena de manera que puguin extreure conseqüències per al seu propi comportament.
— ¿És a dir?
— Hem d’ensenyar-los que tenen raó a tenir por, a sentir ràbia i inquietud, però que no s’hi poden conformar. Cal fer-los entendre que es pot fer alguna cosa, que cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa, que tots podem fer alguna cosa. Els professors van obtenir una gran victòria ensenyant aquest camí als alumnes després dels atemptats de París. Què puc fer perquè el món sigui menys bàrbar. Aquesta és la pregunta.
— Vaig llegir una entrevista que va concedir fa un temps en què parla de la Llei, així, amb majúscules. Deia que els alumnes problemàtics calia integrar-los «a la Llei». ¿És aquesta integració una eina per combatre el gihadisme a les aules?
—Sens dubte. Assistim a un augment de la radicalització que afortunadament no sempre porta al terrorisme. El problema és que la idea de la radicalització resulta molt seductora per al jovent. Una de les característiques de les societats postmodernes és que tenen problemes per donar ideals a la joventut. ¿Quins són aquests ideals ara mateix? El consum i l’èxit professional. I hi ha una part de la joventut que pensa que no poden accedir a això. — Vol dir que la radicalització és una alternativa.
— Sí. Per a la majoria d’aquests joves abandonats pel sistema hi ha una vacant d’ideals, de sentit de les seves vides, i el xocant és que el radicalisme islamista s’ha fet un lloc al mercat dels ideals. Els dona seguretat, sentit de pertinença i la sensació que no estan condemnats a una vida mediocre.
«El problema és que la idea de la radicalització resulta molt seductora per al jovent»
— ¿Contra això s’ha de lluitar des de l’escola, no?
— Crec que la tasca del professor és doble: d’una banda ha de mostrar el perill d’aquesta oferta ideològica i fins a quin punt és destructora de la humanitat: tant de la humanitat del que s’adhereix a aquesta ideologia com dels que poden patir les conseqüències de la seva barbàrie. D’altra banda, i això és el més difícil, ha d’oferir esperança al jove. Per destruir cal reemplaçar, i per destruir el radicalisme dels joves cal oferirlos alguna cosa a canvi. Una vegada vaig treballar amb joves radicalitzats a la presó i l’experiència és reveladora.
«La missió de l’escola no és negar les pors, sinó ajudar l’alumne a expressar-les d’una manera serena»
«El més xocant és que el radicalisme islamista s’ha fet un lloc al mercat dels ideals»
«El bàrbar és el que considera que l’altre és un objecte, que no veu que l’altre és algú que pot patir»
— L’escolto.
—No els vam dir mai que les seves creences eren dolentes. Això no ho entenen. En canvi, els vam fer viure
experiències, experiències que els obligaven a dubtar de la seva manera de pensar. El radicalisme exclou el dubte, només dona certeses, de manera que el nostre treball amb els alumnes, i parlo aquí dels alumnes en general, és ajudar-los a plantejar-se preguntes. L’escola és el lloc on s’interroga el món.
Fa 10 mesos dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Aquí es va pensar que durant el curs escolar s’hauria d’haver parlat de tot això: gihadisme, radicalisme, etcètera. Però l’1 d’octubre va tenir lloc el referèndum independentista i al final aquest curs s’ha acabat parlant més del procés independentista. ¿Creu que és una oportunitat perduda?
—Els professors i l’escola catalana han de reflexionar sobre aquests atemptats. No es pot esquivar la pregunta de com uns nens que van freqüentar la nostra escola, van anar a les nostres classes i van escoltar el nostre discurs es van convertir en uns bàrbars encegats. És una pregunta que no es pot esquivar perquè involucra el sentit que donem a la vida dels nostres joves, per molts esdeveniments polítics que hi hagi pel mig.
Al seu llibre, Educar després dels
atemptats, vostè cita Marta Nussbaum dient que en aquest context d’atemptats és essencial lluitar contra la «fredor», contra la indiferència. ¿Potser pensa que aquest és l’impuls natural de la gent, dels alumnes?
— Miri, la nostra societat és molt individualista. Molt. El nen no és individualista, però està envoltat per una societat que sí que ho és. De manera que el professor ha de treballarho. El que ens diu Martha Nussbaum és que la societat necessita emocions, però emocions democràtiques. Pensàvem que la democràcia era només raó, però ella ens diu que també té a veure amb l’empatia, i l’aprenentatge de l’empatia és fonamental.
¿En què consisteix aprendre l’empatia?
— Es tracta de respectar la humanitat de l’altre. El bàrbar és el que considera que l’altre és un objecte, que no veu que l’altre és algú que pot patir, algú que se li sembla i amb qui té una relació de fraternitat. Un dels objectius de l’escola és ensenyar que existeix aquesta fraternitat entre les persones. L’home democràtic no és només un ésser de raó, és un home capaç de sentir-se malament respecte al que fa mal a l’altre.