Una ‘quesadilla’ mexicana
Tarda de glòria a casa del novel·lista i culer mexicà Juan Pablo Villalobos
Un pot ser ateu, fins i tot no especialment supersticiós, però quan arriba el Mundial tenir la prudència de col·locar a la seva barra un tequila Herradura, una ampolla de mescal Creyente i una verge de Guadalupe. L’altar en qüestió presideix la cuina americana de Juan Pablo Villalobos, culer mexicà i novel·lista universal, que obre les portes de la casa on et podies fer un fart de quesadillas per al partit amb Alemanya. Fa unes hores em va filtrar l’alineació de la seva selecció: a la porteria, Padre; a la línia defensiva: Nuestro, Que, Estás, En El i Cielo. I així fins a completar l’oració d’onze. En aquest acudit que circula per milers de grups de WhatsApp mexicans batega l’ànim hipocondríac amb què s’enfronten (com qualsevol, en realitat) a Alemanya.
«El futboler mexicà és pessimista, però sempre amb humor», explica. Un voldria apel·lar a la seva poètica. Dir-li que es compleixen 50 anys del maig del 68. Que cal demanar l’impossible. Que ell mateix va escriure una novel·la en què el fill d’un narco demanava un hipopòtam nan de Libèria. On el narrador afirmava: «Els realistes són persones que pensen que la realitat no és així com tu penses. “S’ha de ser realista” és la frase favorita dels realistes».
Però el cas és que Alemanya els va expulsar en el Mundial que van acollir el 1986, i això no és fàcil de superar. De fet, en aquell campionat jo n’esperava més, dels seus. M’havia acostumat a patir els gols i les tombarelles acrobàtiques d’Hugo Sánchez al Madrid, de la qual cosa vaig deduir, amb bona lògica, que Mèxic era un circ. Que la resta dels seus compatriotes, que jo desconeixia, celebrarien els gols empassant-se sabres, escopint foc, fent malabars amb les pilotes Azteca, despenjant-se de trapezis. Sánchez va fer un sol gol, però un sempre guarda afecte a la primera noia que li agrada i també a la selecció del seu primer Mundial, als 6 anys.
Mateo, fill de Juan Pablo, que avui vesteix una samarreta de Mèxic firmada per l’experiquito Paco Palencia, és un analista d’una empatia lúcida lliure de presumpció. D’André Gomes diu que tothom se’n riu, però que és l’únic que juga amb Messi i amb Cristiano. «El que vull o el que crec», diu, quan se li pregunta pel resultat del partit amb les torres teutones.
I, no obstant, tot i que es podria esperar que aixequessin un mur defensiu, i no precisament obeint Do-