«El futbol és un esport socialista»
SIMON CRITCHLEY Escriptor i filòsof britànic
Hi ha tota una teoria existencial tancada en la solució del fals 9 la magnitud del qual no desmereix l’experiència plàstica de contemplar una ruleta d’Iniesta o el sentiment tràgic que abat l’aficionat en veure al seu equip caure derrotat per un gol en contra al minut 93. És el que sosté el filòsof anglès, i fanàtic seguidor del Liverpool, Simon Critchley (Hertfordshire, 1960), defensor que un partit és capaç de concentrar tots els ingredients i factors que componen l’experiència humana. Ho explica al seu llibre En qué pensamos cuando pensamos en fútbol (Sextopiso), a les pàgines del qual el pensador preocupat pels assumptes més profans de la vida –ha escrit llibres sobre David Bowie, el suïcidi i l’humor, entre altres matèries– regateja amb l’incorregible hooligan dels reds.
— Li torno la pregunta: ¿vostè en què pensa quan pensa en futbol?
— En tot, perquè tots els assumptes filosòfics importants es posen en joc quan es posa a córrer la pilota: l’espai, el temps, la raó, la passió... Mentre dura la partit, la vida adquireix un sentit vibrant únic. Per uns minuts, sento que la totalitat de la vida es manté unida.
— En la seva anàlisi de l’experiència futbolística extreu deduccions polítiques.
— Sostinc que el futbol, per definició i pràctica, és un esport socialista. Hi prioritza la part col·lectiu, hi ha una aspiració igualitària i de comunitat, i això es dona tant entre els jugadors com entre els aficionats. Permeti’m afegir a aquesta anàlisi alguns elements de la meva experièn- cia personal. Soc un fanàtic del Liverpool i el nostre entrenador més famós va ser Bill Shankly, que era un gran socialista. Klopp, el míster que tenim ara, també ho és.
— ¿No és contradictori parlar de socialisme en un esport que mou pressupostos milionaris, compta amb estrelles i està comandat per la FIFA? — El socialisme és la forma del futbol i els diners són el seu contingut. Evidentment, hi ha una contradicció en aquesta definició, però també n’hi ha en altres àmbits de la vida, perquè el futbol és com la vida mateixa. Per mi el futbol és una font de delit per la seva bellesa, però també de disgust per culpa dels diners. Sense anar més lluny, crec que la FIFA és una organització corrupta que hauria de ser reemplaçada.
— ¿Què diu la fenomenologia sobre l’aficionat que vibra veient jugar el seu equip?
— La fenomenologia és una branca filosòfica que explica l’ésser a través de l’experiència. Li parlaré de la meva experiència. Quan estic veient un partit, em converteixo en un nen, tinc les mateixes sensacions bàsiques i primitives. Em torno ansiós i apassionat, juro i maleeixo tota l’estona. Però també el visc com una vivència filosòfica, perquè veig l’estructura de les jugades, els espais, els desmarcatges, els driblatges...
— ¿El futbol s’explica millor a través de la filosofia o de la religió?
— El futbol és una religió, però una religió viva i politeista. Això no impedeix que la filosofia pugui explicar el joc i l’experiència de l’aficionat millor que ningú.
— ¿El futbol és també un generador de nacionalismes?
—Sí, és clar, però així mateix pot provocar una experiència irònica del nacionalisme. Fins i tot pot resoldre conflictes existencials d’identitat nacional. Per exemple, a Espanya. Vostès tenen problemes identitaris, però a a Sud-àfrica van vibrar junts amb la Roja.
— Defensa la idea del futbol com una font de bellesa. ¿Quin equip representa millor aquesta idea a Europa ara mateix?
— El City de Guardiola, sens dubte. En el passat recent, òbviament va ser el Barça. Però m’agrada pensar que el Liverpool també ha jugat amb gran bellesa aquesta temporada.
— ¿Quin record conserva del Barça de Guardiola?
—Va ser un equip fantàstic. M’encantava veure’l, tant com odio veure el Reial Madrid d’ara. També em vaig divertir molt amb el tiquitaca de la Roja. Aquests dos equips van redefinir el futbol, però el seu temps ja va passar. D’allò només queda Guardiola, que al City està provant de combinar la bellesa del Barça amb el poder de Bayern de Munic.
— ¿Quin jugador resumeix millor la seva concepció estètica i filosòfica del futbol?
—M’encanta el compromís i la determinació de Luis Suárez. M’agrada fins quan, ocasionalment, mossega jugadors rivals.
— Recentment, Iniesta s’ha retirat del futbol europeu. ¿Quina opinió en té? — És un artista suprem del joc, el millor resum de les virtuts del Barça: és hàbil, imaginatiu, però també és modest i, sobretot, un jugador d’equip.
«El futbol és una font de delícia per la seva bellesa, però també de disgust per culpa dels diners»
— ¿Com va viure la recent final de la Lliga de Campions?
— Ni me’n parli, encara estic processant la decepció i continuo horroritzat amb la violència de Sergio Ramos contra Salah. Va ser un cínic, sabia perfectament què feia. El futbol i la tragèdia grega tenen en comú un sentit aclaparador de la destinació. És el que vaig sentir veient aquest partit.
«Pep Guardiola al City està provant de combinar l’estètica del Barça amb el poder del Bayern»
— Al seu llibre dedica un capítol a Zidane, que es retira després de guanyar tres Champions seguides. Com interpreta aquesta decisió?
— Em fascina Zidane, no només per les seves qualitats com a jugador o els seus èxits com a entrenador, sinó per la seva personalitat. És un paio estrany per ser futbolista, capaç de controlar les seves passions i transmetre una certa malenconia en la victòria. És enigmàtic, no n’hi ha dos com ell en aquest món. Només un caràcter així pot deixar-ho tot quan està al cim.
— ¿Quin pressentiment té en el Mundial?
—Que tornarà a guanyar Alemanya, i això no em fa una especial il·lusió.
☰