Entregat al ball
Thom Yorke, el líder de Radiohead, ofereix al Sónar una actuació d’homenatge al trance rítmic sense picades d’ullet a la banda
Thom Yorke va arribar a SónarClub escortat per la mateixa (bona) companyia que en l’actuació d’Atoms For Peace a Razzmatazz del 2013: el productor Nigel Godrich (gairebé inseparable de Yorke des de mitjans dels 90) i l’artista visual Tarik Barri. També el concepte musical va acabar demostrant el mateix: un directe concebut gairebé com a sessió de club, sense espai entre cançons, entregat abans al ritme i la textura que a qualsevol tipus d’estructura rock.
Qui esperava alguna picada d’ullet a Radiohead (en aquesta gira ha tocat Spectre, concebuda per a la pel·lícula homònima de 007 que va acabar musicant Sam Smith), en va sortir defraudat. Qui volia ballar de la mà d’un Yorke tan desencadenat com en l’icònic vídeo de Lotus flower, en va quedar encantat.
Yorke va basar el gruix de l’actuació en un parell de discos al seu nom, l’enorme i influent The eraser i el més oblidable Tomorrow’s modern boxes, del qual va rescatar al començament a A brain in a bottle, aportant una guitarra funk a la base de techno minimalista modulada per Godrich. Black swan i The clock, extractes del primer àlbum en solitari, van estar entre els talls més ben rebuts, tot i que més d’un (com l’aquí signant) es preguntaria què va passar amb Harrowdown Hill: ¿massa dramàtica per a una actuació en què l’impacte físic s’havia de superposar a l’emocional?
Hi va haver també picades d’ullet a l’únic disc d’Atoms For Peace (Amok) i, potser el més excitant, un grapat de cançons que ara per ara només es poden sentir en directe, algunes de bastant rodades (Impossible knots, la gairebé UK garage Traffic) i d’altres menys sentides, com l’acabada d’estrenar I am a very rude person, amb insistent percussió alhora estranya i de tacte tangible, com de fusta. Els visuals de Barri transformaven el so en imatges de processos físics i químics difícils de discernir.
Yorke sabia clarament on era: no era el lloc ni l’hora (1.40 del matí) per entregar-se a les seves tendències més melancolioses i apocalíptiques; d’allà segurament que passés d’un bis amb Spectre. Havia de mantenir ben amunt un públic que poc abans podia haver passat per la sessió/directe de Tokimonsta, productora de Los Angeles entre l’electropop, el hip-hop, l’R&B i, en general, tot el que es pugui ballar i pugui ser estrany i hipnòtic. Potser aquest públic venia de veure com Fatima Al Qadiri combinava les melodies arabesques, el ritme khaliji (tradicional del golf Pèrsic) i l’estil hard drum en la seva presentació de l’EP Shaneera. O havien passat per la sessió de Joe Kay per saciar la gana de groove negre actual.
John Talabot va rescatar i va barrejar amb gràcia la seva biblioteca de ‘hits’ nu-disco
Sessió de Laurent Garnier
Abans, durant i després de Yorke, John Talabot va desempolsegar i va barrejar amb cura la seva biblioteca de hits nu-disc en una maratoniana sessió al SónarCar (de l’estona que hi vaig ser, em quedo amb el Bogotá del portuguès Xinobi). L’altra sessió llarga estel·lar va ser de Laurent Garnier, en la seva recta inicial basada en un techno sense contemplacions, el mateix treballat en directe per Richie Hawtin en un espectacle, CLOSE, salvatge i alhora instructiu: càmeres disposades entre el seu arsenal permetien al públic això, acostar-se a la tasca de Hawtin, una mica com en els mítics DVD Exhibitionist de Jeff Mills.
☰