Moure’s o morir
L’alemany Christian Petzold acaba d’estrenar ‘En tránsito’ El film se situa a mig camí entre el passat i el present, entre el melodrama i la reflexió sobre la crisi dels refugiats
Christian Petzold és un dels millors cineastes alemanys que existeixen, però no es rebaixa quan confessa que En tránsito és, en bona mesura, fruit d’un accident. «Durant un viatge al desert de Nevada, em vaig deixar l’ordinador portàtil al cotxe», recorda. «Hi tenia guardada almenys la meitat del guió de la pel·lícula. Feia tanta calor que, literalment, el laptop es va fondre». No tenia còpies de seguretat del text, i les dades no es van poder recuperar. «Curiosament, em vaig sentir alliberat, perquè el que portava escrit era un desastre».
La premissa d’En tránsito inicialment és tan fascinant com desconcertant; al cap i a la fi, parla d’emigrants alemanys que fugen dels nazis però transcorre a la Marsella del 2017. «La meva pel·lícula anterior, Phoenix, ja estava ambientada als anys 40, i vaig sentir que tornar a haver de preocupar-me per reconstruir una altra època em resultaria tediós i esgotador», explica. «A més, inserir el passat en el present em va permetre posar el focus en la part important: qüestionar si hem après les lliçons correctes de la història».
Així, mentre acompanya un jove que s’apropia la identitat d’un escriptor mort per utilitzar la seva documentació per viatjar a Mèxic, En tránsito ens convida a rendirnos a l’evidència: continuem cometent els mateixos errors. «Les polítiques defensades per partits com l’UKIP o Alternativa per a Alemanya deixen clar que el feixisme ha sortit de la seva tomba. Per mi, líders com Trump o l’hongarès Viktor Orbán no són més que zombis, les restes purulentes d’un passat terrible».
Les identitats canviants o suplantades són un assumpte que Petzold ja va explorar en pel·lícules com la citada Phoenix i Barbara (2012). «Crec que part del que ens fa humans és la incertesa sobre qui som», opina. «Els qui no la pateixen són gent o molt perillosa o molt estúpida». I en certa manera afegeix, el drama dels refugiats implica l’abandonament del vell jo a la recerca d’un jo nou. «Per començar una nova vida aquestes persones han de viatjar amb el mínim de coses. S’han de desfer de les seves possessions, i aquests pesats records que els fan avançar més lentament. Totes les històries personals dels refugiats parlen del seu intent desesperat de reinvenció».
«El feixisme ha sortit de la tomba. Trump és una resta purulenta d’un passat terrible»
La base de la ficció
Aquest trànsit no és l’únic a què es refereix el títol. Tota la carrera de Petzold és, assegura, una reivindicació de la sala de cinema com un espai per a la transició. «Les pel·lícules parlen sobretot de gent en moviment», aclareix. «Ja siguin lladres que acaben de robar un banc, amants que han trencat la seva relació o soldats que tornen del front, tots els habitants del cinema són gent que han deixat alguna cosa i encara no han arribat a la seva pròxima destinació. El trànsit és, en realitat, la base de tota la ficció».
☰