Així em van robar el mòbil al metro

Escriure aquesta carta és una manera de desfogar-me, però també ho faig perquè vostès vagin amb compte.

Ens roben per tot arreu. Factures de serveis elevadíssimes, i que no necessitin posar-se en mans de dentistes, o necessitin ulleres o segons quins medicaments. Però no vaig a això. Cada vegada hi ha més inseguretat per la carrers. Et roben la targeta o els diners amb una habilitat que et quedes de pedra, o les joies, o el mòbil, i aquí és on vull anar a parar. El 9 de juny a la tarda em van robar el mòbil amb una habilitat que no vaig saber ni reaccionar. A la L-1 del metro –la que menys m’agrada– enperfectament tre les estacions de Clot i Navas, el vagó al màxim, més o menys eren les 19.15 hores. Dreta, agafada a la barra, amb una amiga, d’aviat, com aparegut del no-res, un tipus amb unes claus a la mà. Fa com que ensopega amb els meus peus, mig cau fent sorollet amb aquestes claus –aquest soroll em va despistar, ja que vaig pensar que eren meves. Li vaig dir: «¿Què fas?». Se’n va anar directe a la porta de sortida, que es va obrir immediatament, i el vaig seguir amb la vista mentre li comentava a la meva amiga que la caiguda no m’havia agradat res, que potser havia begut més del compte. Però no, les portes es tanquen i comprovo que camina i puja al tren que va en direcció contrària. Quan recorro al meu mòbil, ja no el tenia. ¿Què vaig sentir? Perplexitat, i després ràbia, indignació, impotència, por que pugui fer ús de tot el que tinc en ell fins que pugui bloquejar-lo. Sents com si haguessin envaït la teva intimitat. I em consolo pensant que hi ha coses molt pitjors i que no tenen solució.