Le Mans es rendeix a Alonso
L’espanyol diu que després de guanyar li ve més de gust perseguir la Triple Corona
Els mecànics i enginyers van entrecreuar els seus braços al costat dels de Sébastien Buemi i Fernando Alonso al box de Toyota durant els últims minuts de carrera mentre Kazuki Nakajima enfilava l’últim tram de les 24 Hores de Le Mans. Als ulls de molts japonesos, les llàgrimes; als seus caps, el record dels 19 intents fallits de Toyota per aconseguir el triomf; en la ment d’Alonso, aquesta Triple Corona que «ara em crida encara més» i que ja podria ser seva si no hagués trencat el motor Honda en les últimes voltes de les 500 Milles de l’any passat; al cap de l’asturià la satisfacció de saber que 22 campions del món de F-1 ho van intentar però només tres van aconseguir la victòria a Le Mans, l’últim Graham Hill, el 1972, l’únic propietari d’aquesta Triple Corona, que tard o d’hora acabarà a les vitrines del seu museu d’Astúries. «Vull gaudir d’aquesta sensació increïble cada minut», va dir al baixar del podi davant de moltes de les 256.000 persones que van omplir el circuit de la Sartre, mentre repartia abraçades per tot arreu.
PARAULA DE JACKY ICKX / «Me n’alegro molt per tu, per Le Mans, t’ho mereixes», li va dir la llegenda Jacky Ickx (sis victòries a la Sarthe) al podi. Perquè no va ser una victòria regalada, no hi va haver ordres d’equips, no hi va haver cap regal per al vip. Al contrari, Alonso va ser la clau del triomf. Va ser l’asturià qui va haver d’esmenar els errors dels seus companys. Ho va fer sobretot en un estratosfèric relleu nocturn, amb les baixes temperatures per a les quals havia triat els reglatges del cotxe, perquè portava escoltant tota la setmana que Le Mans es decideix durant la nit.
Amb un ritme devastador va compensar els 96 segons que Buemi havia perdut al ser sancionat amb un
stop and go per saltar-se el límit de velocitat en una zona neutralitzada. El nerviosisme de Buemi havia deixat el cotxe número 8 a més de dos minuts dels seus grans rivals, el Toyota de Kamui Kobayashi, José María López i Mike Conway. «En aquell moment sí que vaig pensar que seria gairebé impossible perquè vaig donar el cotxe a Fernando amb dos minuts i 15 segons. Però me’n vaig anar a dormir i quan em vaig despertar estàvem uns 40 segons enrere, així que va fer, per descomptat, un treball increïble», va explicar el pilot suís que havia acabat el seu relleu mig grogui, d’error en error.
«Quan em vaig despertar i vaig veure que érem a dos minuts, sabia que havia de clavar les dents si volíem entrar en la carrera, perquè segurament no ens deixarien arriscar en les últimes hores si estàvem a aquesta distància», va revelar Alonso. «Vaig entrar en una espècie de bucle positiu, fins els doblatges venien bé, va ser una espècie de tràngol», va relatar Alonso per explicar aquell moment màgic en què la velocitat fluïa a la nit del bosc de la Sarthe. L’èxtasi d’Alonso va fer reaccionar Buemi, Nakajima, que va insuflar moral amb els seus temps a la resta de la tropa, també la cap d’equip. ☰