L’‘efecte Aquarius’
Fa només un mes, el llavors secretari d’Estat de Seguretat, José Antonio Nieto, afirmava que Espanya no havia complert la quota d’acollida de refugiats assignada per la Unió Europea perquè «els refugiats no volien venir a Espanya». Dijous, amb l’Aquarius de camí al port de València, Nieto deixava el càrrec. L’exsecretari d’Estat va acabar l’entrevista així: «Jo tinc la consciència tranquil·la. No tinc una vareta màgica». Estic convençut que
Nieto segueix avui amb la consciència tranquil·la i sense vareta màgica. Però potser ha descobert que no només era qüestió de varetes màgiques, sinó de voluntat política.
¿Per què fins ara ningú havia fet un gest com el de l’Aquarius? Perquè fins ara els nostres governants havien cregut que una política migratòria aperturista era sinònim de perdre vots. El dia que es demostri que això no és així, ja veureu com canvien aquestes polítiques. És a les nostres mans. Fa un mes era impensable que un dirigent espanyol permetés que un vaixell carregat de refugiats atraqués a València. Estàvem més acostumats que els que ens atraquessin fossin ells. Per això, malgrat l’orgull que senten molts ciutadans per la decisió presa, hi ha un punt de desconfiança. ¿Cop d’efecte? ¿Propaganda? ¿Circ mediàtic? Doncs si voleu que us digui la veritat, m’és igual. Fins fa molt poc, col·locar una notícia sobre refugiats en un informatiu era gairebé heroic. Ahir, cadenes internacionals van retransmetre en directe l’arribada de l’Aquarius.
I sí, els problemes continuen. Aquests dies, més de 800 persones han arribat des de l’Àfrica pel sud d’Espanya, i ningú ho ha retransmès en directe. Continuem tenint tanques amb ganivetes a Melilla i CIEs per tot l’Estat. Queda molt, moltíssim per fer. Sense oblidarnos dels que voldran posar pals a les rodes i esperen publicar ben aviat un titular a cinc columnes explicant que han detingut algú dels que ha arribat amb l’Aquarius per violació, robatori o per ser membre de l’Estat Islàmic. El bonisme serà ridícul. Però el dolentisme és detestable.
Em quedo amb l’orgull que molts senten avui. El que passava fins ara, per molt que no provoqués mala consciència en alts càrrecs públics, no era normal. Ningú ho ha explicat millor que l’activista francès Cédric Herrou: «Hem normalitzat la situació. Però en 15 o 20 anys direm: ‘No ho era pas, gens, de normal’. I estarem obligats a demanar perdó i a justificar-nos. Aquesta gent tindrà fills i els fills tindran nacionalitat francesa. Fills que sabran que al pare i a la mare els van tractar com a gossos durant anys, capturats per la policia, reexpedits a Itàlia, dormint en botigues durant anys, i aquest noi descobrirà que hi ha dues Frances, una França per a blancs i una per a negres. I això generarà odi. No pots sembrar odi i rebre amor. No funciona així. Si sembres odis, tens odi». ☰