Fill d’una estirp d’elit

IVÁN DUQUE president electe de Colòmbia és hereu polític de l’exmandatari dretà Álvaro Uribe

L’elit de Bogotà ja té un nou garant de les seves aspiracions. Iván Duque s’ha fet visible per a la majoria dels colombians que el van premiar ahir amb el seu vot. El flamant vencedor de les presidencials colombianes ha crescut políticament sota la llum benefactora de l’expresident Álvaro Uribe, tot i que procedeix d’una família en què no han faltat governadors ni ministres. Als 42 anys, Duque no només pot dir missió complerta de cara als seus antecessors. A aquesta edat s’ha convertit en el president electe més jove de la història colombiana.

Alguna vegada li va agradar molt el futbol i expliquen els qui el coneixen que va arribar a somiar despert amb un estadi corejant el seu nom victoriós. Els triomfs, però, vindrien d’una altra banda. Es va graduar com a advocat amb especialització en economia. Als 25 anys va començar a escalar posicions al Banc Interamericà de Desenvolupament (BID). La rutina a Washington tenia un límit malgrat treballar sota la protecció del també colombià Luis Alberto Moreno. El primer a fixar-se en ell va ser Juan Manuel Santos. L’actual president li va oferir la secretaria Econòmica del seu Govern. Però seria Álvaro Uribe, faedor de l’arribada de Santos al poder i després el seu enemic declarat, qui va posar més afany a atreure Duque cap a la dreta.

Transparència

El 2010, Uribe va participar en una comissió internacional creada pel llavors secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, per investigar l’atac d’Israel a una flota de vaixells que portava ajuda humanitària a la Franja de Gaza. L’expresident necessitava algú que l’assistís. Li van donar el nom de Duque. Si al final es va decidir per ell va ser per la seva estirp, una família molt lligada a la política, tant en el bàndol dels conservadors com dels liberals, i que mai no va ser qüestionada la seva transparència. Les ambicions de l’exfuncionari del BID anaven més enllà d’un lloc de consultor. El 2013, quan Uribe va crear el seu partit Centre Democràtic per agrejar-li el present polític a Santos, no va dubtar a trucar a Duque. Així va arribar a ocupar un escó al Senat. La resta ja forma part de la història que el va conduir a la cimera. En el seu camí cap al palau Nariño la seva fisonomia juvenil ha canviat: els cabells se li han tornat blancs.

Els mitjans solen destacar la seva honestedat i mesura. El diari

Espectador assegura que es tracta

d’un «fenomen polític modern a Colòmbia, només comparable amb Macron a França o Trudeau al Canadà». No falten els que veuen el mandatari electe com un mer titella del seu mentor. Pensen que serà un instrument d’Uribe per desfer els acords de pau amb les FARC i executar una sorda revenja contra Santos i els qui el van trair quan es van dividir les aigües entre ells. Abunden també els que prediuen el contrari. Assenyalen que Duque no és un ninot i que a Uribe li passa- El rà amb Duque el que ja li va passar amb Santos. Auguren que, en cas de complir-se aquesta profecia, el suport del gran referent de la dreta es transformarà més aviat que tard en despit.

Duque té el seu propi programa de Govern. Com a bon liberal en economia, creu que si s’abaixen els impostos a les empreses això redundarà en més ocupació. I ha promès instaurar la cadena perpètua per a violadors i assassins de menors, reduir les altes corts a un gran tribunal, reformar el Congrés, modificar l’acord de pau en temes de justícia transicional, dotar el seu Govern d’una política eficaç contra el narcotràfic, promoure canvis en educació pública i a la matriu energètica de Colòmbia. Un pla ambiciós per a un polític que no es resigna a les comparacions futbolístiques: vol ser a la política del seu país el que James Rodríguez és al futbol.

Duque vol ser

a la política del seu país el que James Rodríguez és per al futbol colombià