Les aventures de Fèlix Millet
Trallero va presentar a la llibreria Bernat el seu llibre ‘El bolso de Mariona Carulla’
Dijous passat es va presentar a la llibreria Bernat –punt de reunió habitual de desafectes al règim– el nou llibre de Manuel Trallero, El bolso de Mariona Carulla, que recull, entre altres assumptes per l’estil, el judici de Fèlix Millet i el seu fidel Jordi Montull, que l’autor es va empassar senceret, motiu pel qual el proposo des d’aquí per rebre la Medalla del Mèrit al Treball, si és que aquesta antigalla franquista que mai li va ser concedida a la pobra Lola Flores –per no parlar d’aquell marquesat de Torres Morenas que la Faraona es va passar la vida esperant en va– encara figura entre els guardons amb més categoria del regne d’Espanya. Això de Trallero és admirable, però no envejable: passar-se un mes respirant el mateix aire que Millet no resulta especialment estimulant. Això sí, l’home va afilar la vista i l’oïda i va aprendre a controlar la pròstata, ja que la sala no es podia abandonar ni per fer pipí, i en els recessos et podien passar coses no gaire agradables, com va ser el cas de l’autor d’El bolso de Mariona Carulla, que un dia es va trobar evacuant aigües menors amb Montull a l’urinari de la dreta i Daniel Osàcar al de l’esquerra. No em vaig atrevir a preguntar-li si conservava la cartera després del seu pas pels lavabos, però suposo que sí, ja que, en cas contrari, ell hauria sigut el primer d’informar-nos-en.
El títol del llibre procedeix d’un detall que a Trallero li va arribar a l’ànima i li va servir per conèixer millor com les gasta la nostra alta bur- gesia sense igual. Li estaven preguntant a la senyora Carulla –«es va passar vint i tants anys al Palau i mai es va adonar de res», va ironitzar Trallero– pels casaments totalment gratis de les filles de Millet i ella va dir que l’únic que recordava d’això era que en un li havien robat la bossa de mà. I probablement, afegeixo jo, el lladre pertanyia a una d’aquestes 400 famílies que, segons el senyor Fèlix, tallen el bacallà a Barcelona des de temps immemorials.
Història del pujolisme
Va moderar l’acte el periodista Manel Manchón i van acompanyar l’autor l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, l’advocat Francesc Jufresa i el professor de Ciència Política de la UAB Gabriel Colomé. Va ser aquest qui va obrir foc –mai més ben dit– resumint la sinistra història del pujolisme des dels seus inicis fins a la república dels vuit segons, per arribar a la conclusió, que comparteixo, que el nostre ha sigut un règim d’inspiració franquista amb canvi d’idioma, bandera i himne. Jiménez Villarejo es va meravellar que mentre a Espanya un escàndol com el de la Gürtel es pot carregar un govern corrupte com el del PP, a Catalunya, tripijocs similars, com la immensa xarxa de corrupteles dels nacionalistes, els importin un rave als seus votants, capaços de continuar atorgant la seva confiança a gent que ha demostrat àmpliament no merèixer-la. Potser és aquest el nostre famós fet diferencial, dic jo.
L’obra permet conèixer millor la nostra putrefacta alta burgesia
El nostre ha sigut un règim d’inspiració franquista amb canvi d’idioma i bandera
Aprofitant la presència de Jufresa, li vaig preguntar per un personatge que em fascina, el jutge Juli Solaz, aquell subjecte que va aconseguir retardar la instrucció fins a l’impossible i al qual només se li va ocórrer ordenar un registre de la casa de Millet al cap de tres anys de descobrir-se el pastís –sembla que calia donar-li temps al patrici perquè destruís qualsevol tipus de material comprometedor–, i em va respondre que seguia en actiu, que havia firmat algun manifest independentista i que mai havia sigut investigat ni amonestat per la seva peculiar manera d’afrontar el judici del nostre més conspicu estafador. Jo hi afegiria que els convergents es van mostrar una mica mesquins amb ell, ja que amb tot el que va fer per ells durant la seva permanència en el procés, bé li podrien haver donat un bon càrrec al partit. ¡Quina gent més desagraïda, per Déu!
Per a qui vulgui seguir el judici a Millet, El bolso de Mariona Carulla és de gran utilitat. I com que una cosa porta a l’altra, els interessats a conèixer millor la nostra més putrefacta alta burgesia –¡que bé que ho va fer Manuel Valls insultant-los quan van cometre l’error de convidar-lo a sopar!– arribaran a conclusions molt depriments sobre la seva manera d’anar per la vida, que es resumeix a la perfecció en el mateix Millet, capaç de passar-li pasta a Convergència mentre aportava milions a la FAES, que és com posar-li una espelma a Llucifer i una altra a Beelzebub. ☰