Si fóssim nosaltres

La foscor del capvespre plana sobre el Mediterrani i, de sobte, s’encenen els focus de coberta. Il·luminen les cares dels que tinc al voltant, cares de cansament, angoixa i dolor. En qüestió d’hores es podrien acabar l’aigua potable i el menjar i hi podria haver un motí. Tots sabem de què fugim, però no cap on anem o què se’n farà de nosaltres.

És un miracle que tanta desesperança no hagi enfonsat l’Aquarius. Qualsevol dels seus tripulants podríem ser nosaltres i sentiríem un gran alleujament al saber que Esnes panya ens vol acollir, tant que ignoraríem que és la primera mesura electoral-humanitària d’un Govern que forma part d’una Europa que s’ha saltat tots els tractats de Drets Humans. Perquè la Unió Europea només es reuneix si hi ha diners per repartir. Al final tindrà raó Albiol quan diu que «Espanya no es pot convertir en una gran oenagé perquè els recursos econòmics són limitats». Ho són, en part, perquè el seu partit ha robat a mans plenes; si no, potser encara en sobrarien.

Qui no vol repartir ni les engru10 és VOX, que ha anunciat querelles a les persones, entitats o estats que ajudin els que estan en situació de naufragi, acusant-los de tràfic il·legal d’éssers humans. Ja no ens estranya que VOX confongui un aixecament amb una cassolada, però pretendre fer passar oenagés com Metges sense Fronteres per traficants de persones és d’una repugnància extrema.