Els dies de Mart
Els dimarts són els dies de Mart. Primer, Dolores de Cospedal va anunciar la candidatura després de passejar per la seva trajectòria com a presidenta autonòmica i com a ministra de Defensa i acabar amb reminiscències de Luis Aragonés: «Victòria, victòria, victòria». Després, Soraya Sáenz de Santamaría va exposar la seva experiència en la gestió com a aval contra la falta de suport orgànic en el partit: «Som tots companys». Mart era el déu de la guerra i el PP va notar ahir aquestes tremolors, com si no fossin ells els que venien d’aplaudir Mariano Rajoy quan els va demanar una carrera d’altura i sense ferits. Els últims anys, amb la complicitat de Rajoy, Cospedal i Santamaría han tingut temps de cultivar la seva enemistat, però no de preparar la guerra, que serà cruenta i fugaç. Guerra llampec. Rajoy va deixar que la cosa arribés a aquest punt jugant a l’encara tinc ganes de presentarme i, al final, li ha passat el mateix que al seu propi partit, que l’ha atropellat la seva època.
El PP va menysprear sempre els partits assemblearis i va criticar les primàries dels altres, que només servien perquè s’obrissin en canal. Quan la moció de censura el va fer fora, Rajoy es va convertir a la democràcia directa: era indigne que un altre president fos investit pels mateixos diputats que l’havien votat a ell.
Va ser un primer tràngol, pel qual al PP li va deixar de valer la democràcia representativa i parlamentària davant el vot directe de les urnes. Ara viuen en el segon tràngol i no tindrà més remei que sotmetre’s a un procés de primàries que no van tenir més remei que instaurar.
Aquí tenen ara el PP, emprovantse les noves formes, sense voler que anomenin primàries les seves primàries i intentant sense èxit que no hi hagués batalla interna, sinó candidatura única. No ha pogut ser: al PP l’ha atropellat el seu temps i viurà unes primàries tan disputades, o més, com aquelles que va criticar.
Les cròniques com aquesta s’han omplert de símils bèl·lics i fins i tot futbolístics, que d’alguna manera s’ha d’aprofitar el Mundial. Però és normal, perquè la incertesa interna era un terreny ignot en el PP, agafat a l’eslògan que són el primer partit d’Espanya, un partit d’ordre de sobte atribolat. Les pors que sorgeixen sobre una possible ruptura del partit són les pors que d’altres també van tenir en els processos interns a què acaben de sobreviure, del PSOE a Podem. Deuen ser les
pors que van provocar les llàgrimes de Feijóo, que va fer diverses voltes abans de descartar-se, sense voler dir el que al final va dir. Però aquestes pors, aquesta guerra de què parlem els periodistes secs de metàfores millors, són el senyal del temps, efectes d’allò que es va conèixer com a nova política.
Aquesta incertesa és el peatge per a qui vulgui tenir autoritat d’ara endavant. Ve una guerra que serà cruel i ja veurem si neta, que no serà ideològica sinó de poder, que convertirà cada dia en dimarts, però és l’efecte de la democràcia. Que com que és impredictible i es decideix més enllà de l’aparell té riscos, és clar. Més en tindria que els ganivets que han quedat a la vista es continuessin utilitzant d’amagat. ☰
Santamaría i Cospedal han tingut temps de cultivar l’enemistat, però no de preparar una guerra cruenta i fugaç