Rosa Almirall
Doctora
★★★★
Com a impulsora de la pionera unitat d’atenció a les persones trans del CAP Numància, al barri de les Corts, la ginecòloga ha obert les portes d’entrada d’aquest col·lectiu a la sanitat pública catalana.
Des de l’octubre del 2012, Trànsit, la unitat d’atenció a la salut de les persones trans (terme que inclou transsexuals, transvestits i la resta de persones que viuen en un gènere diferent de l’assignat al néixer), ha atès uns 1.700 pacients a Catalunya. 630 d’aquests només l’últim any. Al capdavant, al Centre d’Atenció Primària (CAP) Numància de Barcelona, hi ha la ginecòloga Rosa Almirall (Olot, 1956), que a més és la directora de l’àrea d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR Esquerra). Almirall valora amb cautela l’anunci recent de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha deixat de considerar la transsexualitat una malaltia mental.
— ¿No és un gran pas?
—Ha sigut un pas. Petit, però un pas. L’OMS ha deixat de considerar la transsexualitat una disfòria de gènere, terme clarament patologitzant perquè dona per fet que quan una persona sent una identitat de gènere no normativa sent, al seu torn, malestar, i el malestar requereix acompanyament psicològic. L’OMS passa ara a considerarla una incongruència de gènere, nomenclatura que, compte, tampoc no satisfà els activistes trans perquè ells no se senten incongruents amb el seu gènere: senten que tenen un gènere no normatiu dins de l’esquema binari home-dona.
— ¿Què significa identitat de gènere no normativa?
— Una persona amb una identitat de gènere no normativa és aquella que no se sent identificada amb el gènere que la societat li ha atorgat al néixer. Per exemple: una dona trans és aquella a la qual la societat, al néixer, va atribuir un gènere masculí per haver nascut amb genitals d’home.
— Al llarg de la seva carrera, ¿ha sigut testimoni d’actes discriminatoris a pacients trans?
— Sí, i tant. Per exemple, he vist un ginecòleg dir-li a una dona trans que s’havia posat una ‘neovagina’: «Jo no atenc homes amb vagina». A més, jo vinc del feminisme, de la lluita per l’avortament, i vaig pensar que havia de fer alguna cosa pel col·lectiu trans.
— I per això va crear Trànsit.
— Exacte. Va ser l’octubre del 2012 i va començar com una iniciativa meva, mig de voluntariat, encara que estava –hi continua sent– dins de l’Institut Català de la Salut (ICS). No era a la cartera de serveis, però ha anat creixent. Del CAP Manso, on va ser Trànsit en els inicis, hem passat al de Numància, on hem augmentat consultes i professionals.
— A Catalunya hi ha un model d’atenció de la salut de persones trans pioner a Espanya i Europa.
— Sí. L’exconseller Antoni Comín ho va anunciar el 2016, però es va publicar a la web de la conselleria l’octubre del 2017. Aquest protocol estableix que Trànsit és la porta d’entrada dels transsexuals als serveis de salut. Però no només això, sinó que a més elimina el dia- gnòstic psiquiàtric a l’hora d’accedir als tractaments hormonals o intervencions quirúrgiques. Aquest protocol ha suposat un gran canvi de paradigma en l’atenció de la salut del col·lectiu i va ser fruit del consens entre activistes, Trànsit i la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona. No va ser fàcil i no tothom està d’acord en tots els punts.
— ¿Què suposa deixar de demanar-los un diagnòstic psiquiàtric? — Sobretot, donar-los veu. L’única experta en la seva identitat de gènere és la persona trans. No hi ha cap prova mèdica que pugui confirmar aquesta identitat, de la mateixa manera que no existeixen tests per saber si som homosexuals, heterosexuals o bisexuals. Els serveis de salut han de tenir professionals transpositius que assessorin sobre els tractaments perquè les persones decideixin lliurement quins volen. Pensa que a Trànsit els que arriben fa temps que fan voltes, buscant qui són... Els trans solen venir amb por que se’ls negui la identitat, perquè els serveis de salut tenen el poder d’admetre o no. El nou model de Salut estableix que tota persona, estigui confusa o no, pot venir a Trànsit a parlar, fins i tot a expressar les seves possibles confusions, perquè en cap cas no negarem el que sent. Entenem que la por del rebuig social pot fer que sigui difícil identificar qui ets.
«He vist un ginecòleg dir-li a una dona trans operada: ‘Jo no atenc homes amb vagina’»
— ¿Aquest protocol ja s’ha posat en marxa?
— Encara hi ha molts punts per desplegar, com per exemple el de les intervencions quirúrgiques. Estableix l’ampliació d’hospitals i serveis de cirurgia plàstica, així com l’augment de la cartera de serveis de cirurgia. Compta amb una comissió de seguiment per a la seva
implantació i la veritat és que els últims sis mesos s’ha treballat poc. És un protocol molt important perquè, per exemple, accepta les identitats de gènere no binàries, és a dir, les d’aquelles persones que no es consideren ni homes ni dones [per exemple, intersexuals].
— Per què els últims anys es parla més del col·lectiu trans?
— L’activisme trans existeix des de fa molt, però les seves condicions socials estaven molt invisibilitzades. Hi havia –i hi ha– molta transfòbia social. És semblant a l’homofòbia que hi havia durant el franquisme. El 2006 va aparèixer un moviment mundial per reivindicar la despatologització de les persones trans: Stop Trans Pathologization. La lluita s’ha anat visibilitzant. Em recorda molt i molt la lluita dels gais a partir del 75. Un altre gran fenomen dels últims anys és el dels menors trans. Es van crear associacions de pares d’aquests nens, com Chrysallis. La societat ha començat a deixar de veure els transsexuals com a pervertits: en un nen de 3 anys no hi pot haver malícia. I també hi està havent una acceptació molt bona en l’àmbit escolar.
— ¿Quin hauria de ser el pròxim pas?
— El desplegament real del nou protocol, sobretot la definició dels circuits de cirurgia. També s’ha de desplegar la unitat de Trànsit per tot Catalunya. I un altre objectiu és la formació i sensibilització dels professionals de la salut.