Joan Yago
Autor teatral
★★★★
El dramaturg barceloní, criat a Palma, va ser un dels guanyadors a la gala dels Max al rebre dos premis, el d’autor revelació i el que va aconseguir Fairfly, el text que va escriure com a membre de la companyia La Calòrica.
Els premis Max de la Fundació SGAE, que es van entregar dilluns a la nit a Sevilla, reconeixen obres i nous talents. ¿Serviran per potenciar aquestes obres i aquests talents o es quedaran en flor d’un dia? Els artistes no s’enganyen. El món de les arts mai no ha sigut fàcil. Després d’aconseguir un Max, ahir va tocar despertar-se. I aquí s’acaba el miratge. La realitat torna a la vida dels guanyadors. Arriben felicitacions, però cap oferta de feina. Gairebé tots els guardonats són realistes. Dubten que el premi al seu espectacle serveixi per anar de gira, ni tan sols per poder-lo portar a la comunitat autònoma més pròxima. El Ministeri de Cultura té molta feina per endavant.
La saga de Los Gondra (Una historia vasca), aclamada per públic i crítica, ja no és a la cartellera. Però, ¿com pot ser que un muntatge del Centre Dramàtic Nacional de tant èxit no hagi sortit de Madrid? D’acord, té 11 intèrprets i moure’ls suposa un gran cost. El seu autor no ho entén: «És estrany que una obra produïda íntegrament amb els impostos dels espanyols només es vegi a Madrid. Algú hauria de mirar-ho», llança Borja Ortiz de Gondra, distingit amb el Max al millor autor teatral per aquesta peça.
Un viatge difícil
La Calòrica, el talent de la qual va ser reconegut amb els dos premis en la categoria revelació per Fairfly, va acabar diumenge funcions a La Villarroel. ¿Per què és tan difícil que aquesta obra senzilla, amb només quatre actors i sense gairebé escenografia, pugui sortir de Catalunya? «Volem interpretar-la nosaltres», diuen des de la companyia. Una altra pregunta: ¿Per què costa tant veure a Barcelona el monòleg sobre Emilia Pardo Bazán, Emilia (Mujeres que se atreven, primera parte), amb Pilar Gómez, escollida com a millor protagonista femenina?
«Els Max serveixen per reconèixer la teva feina, són una carícia i et permeten passar una nit divertida», reconeix Julio Manrique, a qui li agradaria poder remuntar al Lliure
L’ànec salvatge, d’Ibsen, pel qual va obtenir el Max a la millor direcció. I és que els guardons posen en evidència que mal muntada que està la cultura al nostre país, sense ponts entre autonomies que permetin descobrir altres enfocaments i visions. «Et queda una sensació estranya quan descobreixes treballs d’altres col·legues que t’hauria agradat veure», afegeix Manrique.
El mateix opina De Gondra, que expressa una doble gratitud a aquesta edició dels Max: haver reconegut la seva feina i haver posat el focus en el teatre basc, sobretot amb els dos premis lliurats a Kulunka, companyia de teatre de gest i màscara, que no és una cosa gens comuna. «El teatre català va tenir el seu gran moment. Ara és el nostre»,
diu De Gondra satisfet. «També el cinema basc va arrasar en els Goya», recorda l’autor bilbaí, que va dedicar dos anys a recuperar la història de la seva família. Una història que acaba amb una pregunta que ell espera respondre en la seqüela, en què comptarà novament amb Josep Maria Mestres.
El català Mestres, per la seva banda, opina que la 21a edició dels Max ha servit «per visualitzar que hi ha vida més enllà de Barcelona i Madrid, amb premis per a artistes d’altres comunitats com València i
el País Basc». I per donar pas a les noves generacions. En aquest sentit s’alegra de l’èxit de La Calòrica i enalteix «la valentia amb què van
parlar» a la gala.
Però tornant al tema: ¿Què canvia després de rebre un Max? La Calòrica, com altres col·legues premiats, ho tenen clar. El Max no canvia la precarietat en què treballen companyies com la seva. Tampoc es traduirà en més feina ni en més remuneració. Però un copet a l’esquena sempre va bé. I una oportunitat per alçar la veu, també.
L’autor de ‘Los
Gondra’ agraeix que aquesta edició hagi posat el focus en el teatre basc