La urgència de la cultura

Ja ho sabem: la cultura no és urgent. L’art ens fa, individualment i col·lectivament, millors: més crítics, més independents, més lliures. I, fins i tot, més bones persones. Però la cultura no és un tema urgent, de vida o mort, i per això com a societat ens ha preocupat sempre el just i necessari. La precarietat, que ha existit sempre, que sempre ha anat de la mà del creador, ara passa per mals moments.

D’una banda, el sector professional i especialitzat amb prou feines sobreviu. De l’altra, precisament perquè la cultura no és urgent, i alimentada la idea romàntica que un artista no ha de viure necessàriament de la seva obra, sinó que l’ha de crear per l’obra en si, hem acabat idealitzant la figura del creador precari. Si no vols compondre, escriure, interpretar o dibuixar perquè no arribes a final de mes: no ho facis.

Ens preguntem si les polítiques públiques s’han de fer càrrec de la cultura i, sí, ho han de fer, i, sí, també ho fan. No ens preguntem profundament si els diners s’han de destinar a la indústria o al creador, ni en quina proporció. La idea del creador que no depèn de les arques públiques, la poca urgència de la cultura i la idealització de l’artista outsider que no viu de la seva creació no ens fa cap favor.

EN QUALSEVOL

cas, malgrat no ser urgent, la cultura ens pot salvar, com deia, tant individualment com col·lectivament. L’etern debat dels diners públics i la creació ha tocat sostre. Potser el que necessitem és que els diners destinats a la cultura vagin a parar a les mans del públic. És generant públic com aprofundirem en el discurs: si la societat –creadora o no– té diners per consumir cultura, no farà falta que l’eduquem ni la convencem de res. Públic creat, públic que consumeix. I d’aquesta manera la roda precaritzada de la cultura –creadors inclosos– s’agilitzarà.

El dia que els creadors puguin, amb els seus propis ingressos, consumir cultura sense remordiments, haurem trobat la fórmula.

☰