Referències sobiranistes
Per sobre de la legitimitat dels elegits el 21 de desembre en sobrevola una altra de naturalesa extrajurídica
En el fil argumental de l’establishment independentista hi ha fonts d’inspiració que no se citen mai, però que hi són com a eines polítiques que valen per a qualsevol cosa. Passen inadvertides, però es poden identificar i permeten establir comparacions, no odioses en aquest cas, sinó esclaridores; es tracta de referències d’origen divers, sorgides de combats amb resultats no sempre exemplars. Vegem-les. DUPLICITATS
veneçolanes. Aquesta és una aportació genuïnament bolivariana-chavista-madurista en plena fractura o dissens social: si els electors no secunden la prèdica oficial, el sistema posa en marxa nous aparells de poder que neutralitzen l’error comès pels electors, per l’oposició o per una conjunció de tots dos. Així, per exemple, si el control de les grans ciutats passa a mans dels adversaris del president i els seus afectes, es crea un departament en el Govern encarregat de supervisar les institucions municipals i neutralitzarles. Així, també si novament els electors i l’oposició incomoden amb una àmplia majoria al Parlament, neix una Assemblea Constituent que no constitueix res, però que té la missió de suplantar de facto les competències parlamentàries que tenen els adversaris de la bastida aixecada per Hugo Chávez.
El procediment és escassament democràtic, per no dir que no ho és en absolut, però té imitadors. L’assemblea de càrrecs electes que promouen el president Quim Torra i el seu entorn, aliena per complet a la planta institucional establerta per les lleis, recorda tant un ens pensat per neutralitzar-ne un altre de plural i divers, amb presència de l’oposició, el Parlament de Catalunya, que l’atrafegament veneçolà sembla que il·lumina algunes ments pensants sobiranistes. És clar que aquesta duplicitat, amb una assemblea plural i una altra de monocolor, d’un sol registre, tendeix a agreujar la divisió política i a exacerbar les enemistats perilloses (així estan les coses a... Veneçuela).
EL FACTOR IRANIÀ.
La teocràcia dels aiatol·làs descansa sobre la figura del guia espiritual –ara, Ali Khamenei; abans, Ruhol·lah Khomeini–, situada per damunt de les altres institucions, estrany a qualsevol mecanisme de control i acompanyat pel Consell dels Guardians. Cap decisió no pot contravenir el criteri de qui és alhora líder polític i religiós, tutela el funcionament de totes les instàncies de poder i legitima les seves decisions. Res no s’escapa al control del guia espiritual i ningú no pot posar en dubte la seva autoritat; tot emana d’ell i tot remet a ell, figura substitutòria de l’imam ocult (mahdi) fins al dia de la seva tornada redemptora.
La tutela del fugisser Carles Puigdemont reuneix bastants dels trets d’un poder laic i alhora santificat o de naturalesa essencial. Per sobre de la legitimitat dels elegits el 21 de desembre en sobrevola una altra de naturalesa extrajurídica, indiscutible i indiscutida que atorga al present una situació de provisionalitat o precarietat, la superació del qual només és possible mitjançant la restitució al capdavant de la comunitat de l’autèntic titular de la plaça o líder predestinat (així estan les coses a... l’Iran).
EL MIRALL ISRAELIÀ. Llarga és l’experiència dels governs israelians en el propòsit d’impossibilitar una resolució no abrupta del conflicte amb la comunitat palestina. Amb la inestimable ajuda dels Estats Units –avui més inestimable que mai–, s’han succeït els equips decidits a incomplir les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i el dret internacional. La tècnica dels fets consumats guia els seus passos i cap reflexió o càlcul prudent no indueix a la contenció als governants embolicats amb la bandera, aclamats per diferents formes de fonamentalisme nacionalista i essencialisme religiós. La presumpta superioritat moral de la seva empresa per sobre de qualsevol altra els fa sentir-se alliberats o dispensats d’altres espinoses consideracions.
Alguna cosa de tot això adorna la conducta dels que aquí i ara creuen que, en efecte, la seva causa se sustenta en components ètics, màximes i eslògans situats per damunt de la llei, de totes les lleis, incloent-hi les pròpies. Persuadits que la seva causa és l’única realment justa –Catalonia first, diria Donald Trump–, qualsevol altra els sembla sota sospita, defensada per sospitosos habituals. Això atorga un gran avantatge polític als divulgadors d’una versió màgica de la història, messiànica si es vol, on la veu dels profetes fixa el rumb i desfigura la realitat a peu de carrer (així estan les coses a... Israel).
¿Com estan aquí les coses?
☰ Periodista.
Ho diré d’entrada, però sense contundència: som uns parladors que correm el risc de convertir-nos en xerraires. Un xerraire és qui parla molt sense substància, diu el diccionari. I immediatament apareix el primer problema: ¿qui decideix que les nostres paraules no tenen substància? El xerraire està convençut, molt sovint, que allò que està dient o explicant és importantíssim, fonamental, imprescindible per poder ser entès.
El diàleg es fa difícil si en comptes d’una intervenció alternativa es produeix l’aparició d’un ocupa verbal. De tant en tant, la víctima del xerraire intenta fer un forat en aquell mur, però el més probable és que quedi sepultat. L’alternança equilibrada parlar-escoltar-parlar és un art difícil. Com saltar i caure, pujar i baixar.
Anys enrere em van demanar que anés a fer una xerrada. En un barri, en un poble. No em demanaven
L’alternança equilibrada que suposa parlar-escoltar-parlar és un art difícil
una conferència sobre un tema que jo conegués bé, sinó que a partir d’una breu introducció meva, o de l’organització de l’acte, es posava en marxa un fenomen semblant al caos.
Suposo que la moda de les xerrades va néixer de repetides experiències de conferenciants més o menys experts en una matèria però notablement avorrits. El conferencianisme va imposar-se tant que va néixer aquesta expressió: «Si no dones una conferència, algú te la donarà».
És cert que hi ha hagut alguns conferenciants famosos, que han dominat l’ús del vocabulari i l’art de dosificar determinades paraules i accentuar les síl·labes més significatives del seu discurs. Hi havia gent que anava a escoltar-los més per les magnífiques inflexions de la veu que pel contingut de les idees. Jo he viscut l’època en què diverses entitats culturals organitzaven xerrades que, sovint, eren una reacció contra l’oficialitat franquista.
Una xerrada ha de ser fidel a un patró, a un ordre. A les paraules no els agrada el caos. I han inventat una paraula que desqualifica tots els xerraires impertinents: la xerrameca. Em fa pensar en una evacuació malaltissa de paraules.
¿És curable la diarrea verbal?
☰