Sense marge de confrontació

Torra es va haver de fer enrere del seu primer i últim intent de desafiar l’Estat, a partir dels intersticis de la legalitat, quan va nomenar consellers vetats i el Govern central es va negar a publicar la llista.

La fi de les hostilitats sol anar acompanyat d’una disminució de la temperatura de l’hostilitat. Trigarà més o menys, però és llei de vida, és a dir, de la psicologia col·lectiva, que els ànims s’encenguin quan s’aproxima el fragor de la batalla i s’apaivaguin quan la batalla ha acabat. El problema és només, només, dels que s’enganyen i enganyen els crèduls fent veure que la batalla iniciada l’1-O encara no s’ha acabat. Però fins i tot aquells que es mantenen en formació s’adonen de fins a quin punt arriba a ser cansat mantenir la tensió sense objectius ni possibilitat de confrontació imme- diata o a la vista. L’últim d’aquests a adonar-se que fa l’inútil que tanqui la porta del camp.

Cintura política i mala llet

L’allunyament del moment àlgid de les hostilitats modifica fins a tal punt el clima que la portaveu del Govern, Elsa Artadi, demana públicament al Rei, no que es retracti del seu discurs previ a l’inici de les hostilitats, sinó que faci un gest per tal que el president pugui assistir a la inauguració dels Jocs del Mediterrani de Tarragona i saludar el Monarca amb normalitat institucional. Amb tanta cintura política com mala llet soterrada, el president del Parlament ja ha anunciat que no hi serà. Una forma subtil d’emplaçar Torra a assumir d’una vegada el paper que li pertoca, que és presidir la inauguració al costat del Rei, sota pena d’ofendre els tarragonins, hi hagi o no hi hagi gest de la Zarzuela (que molt millor si es produeix, és clar).

¿Algú recorda que la present legislatura havia de ser curta? Fa quatre dies, quasi tothom hi pujava de peus. Ara ja no. Les properes municipals són l’únic obstacle perquè es produeixi una aliança de fet, i de llarga durada, entre el tripartit independentista –el PDECat, la resta de JxCat i ERC– i els comuns. No hi ha més estratègia que la d’ERC, a la qual el PDECat ja s’ha sumat i JxCat no trigarà a assumir.

Realisme i rendició no són sinònims. Fer-se independentista imprimeix caràcter. Els que són del Barça no es passaran a l’Espanyol pel simple fet d’haver patit una severa derrota.

☰