El porter vagabund
L’iranià Beiranvand va superar un dur camí per complir el somni de ser futbolista
Hi havia una vegada un nen iranià anomenat Alireza Beiranvand que viatjava amb la seva família nòmada a la recerca de bones pastures per a les ovelles. La seva il·lusió era el futbol i matava les estones lliures jugant al Dal Paran, un joc autòcton que consisteix a llançar pedres com més lluny millor. Ell volia ser porter, però el seu pare li destrossava els guants i li amagava les botes perquè s’oblidés de la pilota i se centrés en la feina. Fins que un dia se’n va cansar i es va escapar de casa a la recerca d’una oportunitat en algun equip. Va dormir al carrer, va ser rentacotxes, pizzer i escombriaire fins que es va obrir una porta. Aquell marrec és avui el porter de la selecció de l’Iran en el Mundial. El conte es va fer realitat.
La història de Beiranvand (Sarabias, 25 anys) podria nodrir el guió de qualsevol film de superació. Nascut a Sarabias, un petit assentament d’un miler d’habitants, ben aviat va començar a vagar d’un costat a l’altre. Ajudava els seus pares i germans com a pastor fins que la família va decidir establir-se a la petita capital del Lorestan. Tenia 12 anys Alireza i ja estava boig per la pilota. També li encantava aquest peculiar joc amb pedres que el convertiria més endavant en el porter amb el braç més poderós, capaç de llançar l’esfèrica a 65 metres, molt més enllà del cercle central.
Va començar de davanter però una lesió del porter del seu equip el va portar per primera vegada a la porta en un partit d’infantils. Aquell dia va decidir que ja mai més no se separaria de la porteria. El seu pare, el rude Morteza Beiranvand, li va posar totes les traves possibles. Volia un altre futur per al seu fill fins que va esgotar la paciència del jove, que va fugir del poble i va marxar a la capital.
Rentacotxes, pizzer...
A Teheran va topar amb Hossein Feiz, el cap d’una escola de futbol que li va oferir un forat però Alireza no tenia diners. Va dormir diverses nits al costat de l’arc Azadi, envoltat de rodamons. La seva insistència va portar el tècnic a compadir-se’n. Li va donar una oportunitat, va superar la prova i va començar el seu camí. Faltava costejar-s’ho tot. Va provar en un taller de costura i va seguir en altres humils oficis (rentacotxes, pizzer, escombriaire...). Va passar diverses aventures fins que una trucada ho va solucionar tot. Va ser convocat amb la selecció sub-21, va destacar en el Naft de Teheran i va començar a cridar l’atenció amb els seus espectaculars serveis amb la mà, els seus reflexos i les parades felines. Ara és una referència al Persèpolis i Queiroz li ha donat la titularitat de la selecció. Contra el Marroc es va convertir en gegant i aquest dimecres espera Espanya.
«Fa anys no tenia ni un lloc on dormir. Algun matí m’havia despertat amb monedes al meu voltant. La gent creia que era un captaire. El repte més gran són els sacrificis que
«Algun dia m’havia despertat amb monedes al costat; la meva vida està plena de sacrificis»
he hagut d’afrontar al llarg de la meva carrera», explica el porter, conscient del treball que l’espera amb les estrelles de la Roja. «Tothom sap que Espanya és una de les seleccions més grans de la història del futbol».
La vida ha canviat molt per a Beiranvand, un dels ídols d’un país amb més de 80 milions de fidels abocats a la seva selecció. A Sant Petersburg hi va haver 20.000 iranians veient el duel contra el Marroc. Avui se n’esperen més de 15.000. El seu porter, un antic sensesostre que no va descansar fins a assolir la seva meta, intentarà prolongar el somni persa.
☰