«He perdut públic de la meva edat per la política»
L’asturià Nacho Vegas reapareix amb un doble disc, Violética, en el qual es deixa inspirar per Violeta Parra en un cançoner gairebé completament propi on combina el jo i el nosaltres desenvolupant i matisant l’imaginari del seu disc més polític, Resituación (2014). El presenta avui a Razzmatazz (Room Festival).
— ¿Què representa per a vostè Violeta Parra?
— Em fascina la seva tasca com a folklorista i com combina de tradició i modernitat. Perquè hi ha peces seves amb atonalitats. Després té cançons de denúncia social que semblen d’amor, i m’agrada com combina el llenguatge popular amb el més culte, com a Volver a los diecisiete.
— La cançó tradicional asturiana, ¿la va viure en el seu entorn familiar o l’ha descobert d’adult?
— Em va començar a interessar en l’adolescència. Una cosa bonica d’aquestes cançons és que s’anaven reescrivint de mà en mà, i això vaig fer amb el grup Lucas 15. A Violética és el cas d’Aida [sobre la militant comunista Aida Lafuente, morta en l’aixecament revolucionari de l’octubre del 1934], una història que s’ha explicat moltíssimes vegades a Astúries. Víctor Manuel té una cançó sobre ella.
— A Tengo algo que decirle es dirigeix al delegat del Govern i li retreu amablement la utilització de bales de goma i l’acció dels torturadors. Quan parla de situacions concretes, ¿s’inspira en realitat en els romanços tradicionals?
— Sí, si agafes un romanç està ple de noms i de fets concrets. Això ho feia molt Phil Ochs. A la meva versió d’Ámame, soy un liberal, de l’epé
Canciones populistas, com que ell anomenava polítics que jo no coneixia, em vaig atrevir a anomenar Rajoy. Mojo Nixon i Jello Biafra la van versionar en l’era Clinton canviant els noms. Tengo una
cosa que decirle entra en aquesta tradició.
— ¿Quatre anys després de Resituación, creu que la seva trajectòria va entrar amb aquest disc en una fase diferent, amb una certa fractura amb el passat?
—Entenc la gent a qui no li va agradar Resituación, però no crec que suposés una ruptura amb la meva manera d’escriure. Per a mi les cançons són les que manen sobre l’autor, i no al revés. És la meva vida, i el món que m’envolta, i els processos socials, i això em crea aquesta urgència d’escriure. I m’ha passat sempre. Després de
La zona sucia (2011) vaig intentar buscar un jo que apel·lés més al col·lectiu, i ara, a Violética, busco diferents perspectives, amb cançons més narratives, balades...
«En la nostra generació hi ha hagut un excés d’esteticisme. Va ser un dels vicis de l’indie»
«M’agradaria que hi hagués una consciència de no permetre que certs sectors patrocinin la música»
«És la meva vida, i el món que m’envolta, i els processos socials el que em crea aquesta urgència d’escriure»
— Com a Ser árbol. — Sí, aquesta té una part molt íntima, però alhora aquesta primera persona apel·la al col·lectiu. Aquesta recerca de diferents perspectives és constant des d’Actos inexplicables
(2001). I si vaig canviar a Resituación va ser perquè van canviar el món i el clima social.
— ¿Vostè creu que l’important d’una cançó no és el seu llenguatge musical sinó només com es relaciona amb la col·lectivitat?
— No, no... A veure, sí que crec que en la nostra generació hi ha hagut de vegades un excés d’esteticisme. Va ser un dels vicis de l’indie. Però l’estètica, que conté també una ètica, té tot el sentit del món. En el que estic d’acord és en mirar enrere i veure que vam cometre errors. Però de vegades aquests debats es plantegen amb lluites enverinades, fent pinya a un costat i a l’altre, i això em sembla una mica trist.
— Alguna vegada ha dit que potser ha perdut seguidors per la seva posició política. Però també en podria haver guanyat d’altres, encara que no tant pel carril de la música sinó pel de la simpatia ideològi- ca. Si ha sigut així, ¿ha valgut la pena?
— No sé si és una cosa que es pugui mesurar. Tinc la sensació que he perdut sobretot públic de la meva edat i que he guanyat públic més jove, gent per a la qual el 15-M potser va ser la seva primera gran experiència política i que veu que jo formo part de la temàtica. Després, de gent que s’acosti per simpatia política n’hi pot haver, però aquests no van als concerts, aquests em truquen perquè toqui en actes.
— Fa un parell d’anys en va fer una de grossa al Palau quan va projectar un vídeo sobre els desnonaments en un concert patrocinat pel Banc Sabadell. ¿Ho tornaria a fer?
— La idea era que es parlés del patrocini, de com algunes empreses utilitzen la cultura per fer-se un rentat de cara, i no només fent-se patrocinadors, sinó amb el naming, ja que el festival es deia llavors Banc Sabadell Festival Mil·lenni. El promotor, un encant d’home, estava disgustat i ho vaig passar malament per ell. Ara el festival el patrocina una marca de cerveses, i no surt al nom. Així es veu que es poden fer concerts fantàstics sense necessitat que te’l patrocini una empresa amb una praxi més que dubtosa, per no dir criminal.
— Aquest banc es va desvincular de la política de desnonaments.
—És veritat que és dels bancs que més s’avé a negociar, però forma part d’un grup on és el Mare Nostrum, que llavors almenys era implacable amb els desnonaments. Encara que no em volia ficar concretament amb el Banc Sabadell sinó amb la banca en general. M’agradaria que hi hagués una consciència de no permetre que certs sectors patrocinin la música. Perquè el BBK, de Bilbao, per exemple, ha aconseguit associar el seu nom a música moderna i guai, i pertany a Kutxabank, que són dels que més desnonaments tenen a les seves espatlles.
— ¿Hi ha un discurs d’artista d’esquerres que contra el Partit Popular vivia millor?
— Doncs aquest és el tipus de tema que si li responc serà el titular i... Com que ara manen els clics, si li parlo sobre el Govern del PSOE sortirà això i acabarà sent ridícul. En la promoció de
Resituación encara m’he trobat amb aquest tipus de premsa: ara m’adono que el titular més morbós, perquè la gent cliqui, és el que et posen i pots fer una entrevista que t’ha semblat bona i que el titular et faci semblar un carallot. M’ha passat molt aquesta última setmana a Madrid.