Relat del viatge d’una obra d’art
Extrema cura per al trasllat a Lleida d’una taula del MNAC
Dilluns a dos quarts de deu del matí. Un inici normal de setmana al MNAC: portes tancades i gent treballant, a més de la Sala Oval de cap per avall per la preparació d’un esdeveniment. Cadascú a les seves coses. Perquè els museus exposen, sí; i conserven, també. Però fan molt més: restauren, estudien, documenten, divulguen i presten. Així que, el que hem dit, cadascú a les seves coses i uns quants a una cosa habitual però no tant: la preparació de la sortida d’una obra cedida per un temps indeterminat. Ad eternum. No qualsevol peça, sinó l’única taula del retaule major de Sixena que es conserva a Catalunya.
Jesús entre els doctors de la llei –així es titula la taula– era al Palau Nacional des del 1956 (va ingressar amb la col·lecció Matías Muntadas) i des de dilluns està sota custòdia del Museu de Lleida. Al MNAC ho tenen clar: la col·lecció és una i és de tothom, així que després de la nefasta nit de l’11 de desembre, la mateixa en què la Guàrdia Civil es va emportar les 44 peces del cenobi d’Osca que conservava el centre de la capital del Segrià, el museu nacional va prendre la decisió de despenjar la taula de les seves sales i cedir-la al Museu de Lleida.
Serà una de les obres sobre les quals girarà el relat de Sixena en la nova presentació de la col·lecció, que s’inaugurarà ben aviat. No estarà sola, cadira prioral al marge, el museu conserva també dues parts de la predel·la del retaule i dues portes. La taula va arribar al migdia. Va fer el camí de Montjuïc a Ponent en un parell d’hores, amb dos xofers al camió i un tercer operari, i sense cap parada. En cas d’haver-ne fet, no s’hauria pogut deixar desatesa ni un segon. Estava asse- gurada, ¿però com es pot compensar la pèrdua d’una obra irrepetible? Tot i que no anava escortada. Els protocols no ho estableixen per a un transport així, però, en cas d’haver carregat obres crematísticament més valorades, hi hauria hagut els Mossos.
Abans i després d’agafar la carretera, hi va haver feina. Una obra d’art no es trasllada com si res. Requereix preparació i temps, i una sèrie de normes de conservació. El primer, va ser entrar el camió al moll de càrrega i descàrrega. Gairebé la zona més vetada del MNAC per temes de seguretat. Un camió especial, dedicat al transport d’art, climatitzat i amb personal especialitzat en la seva manipulació: res de cops, res de tocar l’obra sense guants, res de material que no sigui neutre i res de moviments bruscos o posar la peça de cap per avall. Tot controlat, tant que no s’obren ni es tanquen les portes sense personal de seguretat present.
ESTUDI EXHAUSTIU Doncs això, amb el camió al seu lloc tocava embalar. Allà hi havia la caixa feta a mida, com un bon vestit anglès. Ni un centímetre de més ni un de menys, la peça havia d’encaixar perfectament. Ho va fer. I anar tan protegida com fos possible, d’aquí venen les escumes aïllants, ignífugues, neutres, anticops i antixilòfags. I d’aquí ve, també, el plàstic especial (no emana tòxics) amb el qual es va embolicar i es va segellar. Amb tot ben protegit i climatitzat, es va precintar.
Tot i que primer va caldre treure l’obra de les reserves per poder-la embalar com Déu (la normativa) mana; i per moure-la, res de força, sinó un carro amb la inclinació adequada perquè la peça no patís tensions, rodes d’aire amortidores i un tissú de protecció. I es va procedir a un exhaustiu estudi del seu estat per part de la conservadora Anna Carreras: cada cop, cada incisió, cada esquerda i cada alteració de color, per petit que fos, es van consignar en un informe que, a més, va incloure documentació de tots els estudis d’infrarojos, rajos X i d’altres.
No hauria estat malament que Carreras fes de correu, vaja, que viatgés amb la taula i l’informe. Però no. Ho farà dilluns vinent, quan la taula es traurà de la caixa després d’haverse aclimatat. Ho faran Carreras i una conservadora del Museu de Lleida. Totes dues comprovaran les condicions de la peça. I si hi ha acord, firmaran l’informe, que és com una espècie d’acta notarial. L’últim serà penjar la taula a les sales amb un suport que reparteixi el pes i no tensi o balancegi l’obra; i comprovar que la llum, la humitat i la temperatura són les pactades.
Després, Jesús entre els doctors de la llei lluirà eternament a Lleida. La seva propietat no es qüestiona, ja que Matías Muntadas la va comprar l’any 1902.
☰
L’obra va sortir dilluns en un camió especial amb dos xofers a la cabina i protegida en una caixa isotèrmica