Ferrer Lerín, ex-rar
Ja no hi ha rars ni maleïts. Almenys, no com els van poder reivindicar a finals del segle XIX Rubén Darío i abans Paul Verlaine. La marginalitat estètica i moral, la vida noctàmbula i bohèmia, l’extravagància en el vestuari i els costums, la pertinença a una capella literària, no constitueixen avui marques de distinció. El que es considera rar es va dissoldre en un melting pot global on van quedar abolides les normes que discriminaven el que és ortodox (normal) del que és heterodox (insòlit). Continua sent estrany que un autor d’èxit s’esfumi o emmudeixi, però això no el converteix en un rar, com ho va poder ser el comte de Lautréamont. La categoria pertany a un altre temps.
A Ferrer Lerín li va caure l’etiqueta de rar perquè als 80 va deixar la literatura per l’ornitologia. Quan Enrique Vila-Matas el va convertir en un dels seus bartlebys, el 2000, continuava retirat. Però una invitació de Frederic Amat per escriure un guió de cinema (que va acabar sent el 2005 una novel·la, Níquel, que cal llegir en la seva versió definitiva del 2011) el va treure de la hibernació. La que hauria sigut la seva tesi doctoral (avortada perquè el seu director va ser assassinat pel bidell de la universitat, de debò) va veure la llum com El bestiario de Ferrer Lerín,i des d’aleshores els llibres que ha publicat ho són tot menys convencionals. Amb Fámulo (2010) va tornar triomfalment a la poesia, però no va sorprendre els qui havien llegit Papur (2008), miscel·lània de proses heteròclites i magnífiques entre les quals s’incloïa l’homenatge a Edgar Allan Poe que va acabar sent el guió encarregat, Die Rabe.
Podia haver sigut un autor secret i fora de sèrie, és a dir, no seriat ni un de tants, potser un rar per la seva opció per la invisibilitat i per formes d’escriptura insubmises als dictats del dia. Però ja no ho és perquè forma part de la literatura actual més original. El seu humor negre, les seves fantasies de sexe, crueltat i violència, la mirada zoològica als humans requereixen la complicitat intel·ligent del lector. És així en la col·lecció de proses narratives que Ignacio Echevarría ha reunit a Besos humanos (Anagrama). Llegeixin-se fent pauses per respirar. «La vida» (rodonament desoladora) amb què conclou el llibre és la vida de qualsevol.
☰
Ja no és un autor secret, perquè forma part de la literatura més original