La gran estafa de la literatura
►Savannah Knoop, màscara del fals autor JT Leroy, explica la seva versió
En aquests temps en què la ficció pràcticament exigeix que tota història tingui els peus ben posats en la realitat, el cas del nord-americà JT Leroy va ser dels bons i té la seva lliçó moral. Va tenir lloc a finals dels 90. Un escriptor adolescent, en la línia de Rimbaud o d’un Bukowski púber, va viure les penúries que acrediten la típica porqueria blanca: mare drogoaddicta que dirigeix el seu fill a la prostitució, insensibilitat d’ella per inscriure’l com a Jeremiah Terminator, transsexualitat (la mare solia vestir el fill de nena després d’haver-lo abandonat en un orfenat), seropositiu, intent de suïcidi...
Aquestes experiències van ser la recepta perfecta per a tres llibres terribles i foscos, Sarah, El corazón es mentiroso (ja ho pots ben dir) i El final de Harold (tots publicats en el seu moment a Espanya per Random House). Un trio molt prometedor que el va convertir de la nit al dia en el wonder boy d’una certa contracultura pop, entre músics i escriptors, passant per la franja més indie i bohèmia de Hollywood.
El petit detall és que Jeremiah Terminator no existia. Tot va ser un muntatge orquestrat per Laura Albert, una dona que es guanyava la vida com a operadora telefònica en una línia eròtica, que sí que havia patit abusos en la seva difícil infància i els va traspassar a les ficcions. Quan la invenció es va fer imparable i el públic va voler conèixer físicament JT, a Albert se li va ocórrer que la seva cunyada, de 16 anys i aire androgin, Savannah Knoop, es podia fer passar per l’inexistent autor, convenientment disfressada amb unes grans ulleres de sol i una perruca rossa i teledirigida per ella en les seves manifestacions.
LA DEFENSA DE PAUL AUSTER The New York Times va descobrir un engany que es va prolongar durant sis anys en què celebritats com Bono, Lou Reed, Tom Waits (que l’havia entrevistat per a la revista Vanity Fair), Winona Ryder, Calvin Klein i Gus van Sant (que va estar a punt d’adaptar Sarah poc abans que es descobrís el secret i pogués interposar una demanda) es desfessin en elogis. L’escàndol va ser majúscul. Especialment, perquè Leroy, més enllà de la part literària, havia desencadenat un fenomen extraliterari en el qual l’adolescència problemàtica es va sentir identificada (i ara burlada) des de Noruega fins al Japó. Només Paul Auster va sortir en el seu moment en defensa d’Albert assegurant que a l’hora d’escriure ficció tot està permès.
La gran damnificada va ser, naturalment, Albert, l’autora falsària que va intentar aprofitar l’enrenou per explicar la seva versió a la televisió i publicar també un llibre sobre el cas. Però faltava en aquest drama de facetes la versió del ninot de ventríloc. Savannah Knoop. La persona sota la perruca impossible que es va fer passar per trans. Les seves memòries, Chica, chico, chica. Cómo me convertí en JT Leroy (Alpha Decay), completen el trencaclosques i exploren els meandres identitaris que tant agradaven a Shakespeare: la dona que es fa passar per un home que al seu torn se sent dona.
Més d’una dècada després es diria que el tema encara no ha sigut espremut per complet. L’any passat, el documentalista Jeff Feuerzeig va recollir tots els enregistraments telefònics fets en secret per Albert entre molts altres testimonis sobre el cas, per a gran indignació dels gravats i estafats. El 2018, el llibre de Knoop ha servit de base per a una pel·lícula que s’estrenarà la pròxima tardor, en què Laura Dern i Kristen Stewart encarnen Albert i Knoop, i en què Courtney Love, la menys ofesa per l’assumpte, fa el seu propi paper, com una arna voletejant al voltant del fenomen del moment.
El que s’hi explica és gairebé la història d’una possessió. «Sis anys en què vaig viure tan profundament involucrada amb aquest personatge de ficció i la seva escriptura que al final no era capaç de pensar en mi sense pensar també en ell i en la seva creadora», explica Knoop. Però també de recargolades relacions de poder, gelosia i submissió en l’estranya parella Albert-Knoop. La segona emportantse les mels d’una escriptura que no li importava i la primera envejant-la i vexant-la a estones pel reconeixement i celebritat que se li negava mentre suportava que el nou entorn d’admiradors de JT cregués que manipulava el tímid i friqui adolescent. Cosa que no deixava de ser certa, però no exactament com ells pensaven.
Dues trobades significatives s’expliquen al llibre. Amb Carrie Fisher, que va començar a sospitar d’Albert, que en les seves aparicions es feia dir Speedy, i va adoptar un paper maternal i protector respecte a JT / Knoop. I la relació d’aquesta amb l’actriu i directora Asia Argento, actual viuda del xef Anthony Bourdain i el més semblant que té Hollywood a una estrella punk. El millor, una escena d’alcova softcore en la qual a Argento en ple furor sexual no se li ocorre dubtar que els òrgans sexuals del seu amant són el producte d’una operació. Potser perquè, com va dir Albert: «La gent creu el que es vol creure».
☰
Kristen Stewart encarnarà la cèlebre impostora en una pel·lícula amb Laura Dern i Courtney Love