El gran secret de la Paulina
Núvol rescata a través dels seus relats la figura de Pi de la Serra, influent intel·lectual dels 50 i els 60 Sempre va ocultar que va tenir una filla amb Joan Estelrich, mà dreta de Cambó
Helena Feliu avui té 83 anys. Va créixer sabent que era la filla secreta de Paulina Pi de la Serra (1906–1991), fruit del seu amor clandestí i adúlter amb el seductor Joan Estelrich, polític de la Lliga i mà dreta de Cambó. «En públic tenia prohibit dir-li mare.» «Si anàvem pel carrer i ens trobàvem algú, ella deia que jo era la filla d’uns amics o una alumna», recorda sobre la seva mare biològica i tia de Quico Pi de la Serra. Va ser una dona «víctima d’una època i una societat», que va viure amb una permanent contradicció interna, ja que mai va reconèixer la seva maternitat per temor al què diran en la benpensant Terrassa d’abans de la guerra civil i per no arruïnar la projecció pública i el respecte que s’havia guanyat en la vida cultural de la ciutat.
Ara, Edicions del Núvol reivindica la figura d’aquesta intel·lectual «invisible», que els 50 i els 60 es va convertir en referent i mentora d’escriptors com Feliu Formosa, Marta Pessarrodona i Vicenç Villatoro, el pintor Marc Molins o el cineasta Toni Padrós i es va guanyar el respecte de Salvador Espriu i Gabriel Ferrater. Rescata la seva única incursió en la ficció, Història d’Emma, un recull de relats ambientats en el món culte i cosmopolita de la guerra i postguerra en el qual es va moure.
Donada en acollida
L’existència de la seva filla secreta es va conèixer fa cinc anys, quan Quaderns Crema va publicar els dietaris d’Estelrich, editats per Manuel Jorba, mentre l’Helena, psicòloga clínica i professora, va intentar posar-se a la pell de la seva mare i pensar com es devia sentir i va escriure, a mode de «catarsi» personal, la novel·la Pecat original (Plataforma). Allò va alertar la branca oficial de la família, que no coneixia l’existència de l’Helena, i Mary Pi de la Serra, neboda de la Paulina i germana del Quico, va contactar amb ella i la va secundar a la presentació del llibre.
Quan tenia tres mesos, la Paulina i Estelrich van donar l’Helena a un matrimoni d’acollida a Gràcia, es van encarregar de la seva manutenció i de tant en tant anaven a veure-la. «Aquella família em va educar, em va criar i em va estimar –explica l’Helena–.« »De petita un dia em van dir que havien vingut ‘el senyor i la senyoreta’ i que jo els havia d’anomenar papà i mamà, no papa i mama perquè feia pobre, ni tampoc pare i mare, que feia de pagès. Però només dins de casa». Pi de la Serra havia nascut en una família benestant, intel·lectual i catalanista de Terrassa i el seu pare, vinculat a totes les iniciatives culturals de la ciutat, li va donar una educació privilegiada. Va començar la seva carrera política molt jove, als anys 30, a la Lliga Regionalista, on va treballar amb Cambó i la seva condició d’oradora brillant li va valer el sobrenom del rossinyol de la Lliga. Va ser en un viatge del partit on va conèixer i es va enamorar d’Estelrich i el 1934, el mateix any en què es va quedar vídua, va néixer a Ginebra la filla de tots dos, l’Helena, que va portar el cognom del marit mort i el seu.
La guerra civil els va agafar a França i es van quedar a l’exili. Villatoro contextualitza: «La família els va dir que no tornessin per temor que els matessin. «Ella simbolitza el relat d’una part de Catalunya que no s’ha escoltat i que hem tancat en un calaix dient que eren un traïdors. La Lliga va pactar amb Franco. Però el pare de la Paulina li escriu una carta on l’avisa que la FAI ha matat molts amics de la família, personalitats de la dreta, com ells. I desitja que guanyi Franco perquè deixin de matar-los. Però també diu que no vol acceptar que Catalunya renunciï a la seva personalitat, que és el que sap que passarà si Franco guanya».
Després de la guerra, Pi de la Serra va treballar per la resistència cultural catalana, però «el classisme colpeja negativament la seva figura», apunta Villatoro. Són reveladors els records de l’Helena, que sense indici de rancor, diu que mai la va veure com una mare. «Però era algú important per a mi. Ella tampoc m’havia de sentir com una filla perquè sempre m’explicava que maques
Va ser una víctima de l’època i la societat en què va viure, la Terrassa benpensant
Va ser referent per a escriptors de la postguerra, com Villatoro, Formosa i Pessarrodona
que eren les seves alumnes i com vestien d’esplèndidament bé. Això em feia molta ràbia».
«Quan m’havia de casar em va dir que digués que no tenia pares. Però li vaig explicar tot al meu nòvio, la família del qual era de Terrassa, i no els va importar. Això la va fer esgarrifar, va pensar que tota la ciutat ho sabria. Patia molt per si se sabia la veritat». Una veritat que Feliu no va revelar als seus propis fills fins que van complir 18 anys. I aquests van escriure a la seva àvia. La volien conèixer. La resposta va ser una negativa escrita a màquina. «No destruïu el meu pobre i petit prestigi local tan durament guanyat».
☰