Els fills de Ricky
En l’era de la correcció política, no hi ha res com pertànyer a un col·lectiu històricament maltractat per poder dir el que et vingui de gust sense que ningú et retregui la conducta. Tret que siguis Donald Trump, és clar, que és l’únic home blanc heterosexual (i bregós) de tot el món amb llicència per deixar anar el primer que li passa pel cap mentre tuiteja cada matí des del lavabo oval. Els altres, calladets estem més macos.
Penso en les declaracions de fa poc de Ricky Martin sobre com li agradaria que els seus fills, Matteo i Valentino, fossin homosexuals quan assoleixin l’edat de merèixer. Silenci absolut davant d’aquesta ficada de pota de banc. A mi em sembla normal que un gai prefereixi que els seus fills també ho siguin, però alguna cosa em diu que si una altra celebrity no gai declara que confia que els seus fills seran heterosexuals, no trigarà gens a sortir gent de sota de les pedres acusant-la de masclista i de voler imposar una sexualitat tradicional als seus fills. Pot ser que fins i tot hi hagués algú que exigís que els serveis socials es fessin càrrec dels pobres nanos.
Fa anys, el cineasta Spike Lee –que va fer algunes pel·lícules decents abans de deixar-se portar per la tendència a la demagògia i el sermó– va dir que les dones blanques no el posaven. Perfectament comprensible. Però si un director blanc arriba a dir que les negres no li molen, les acusacions de racisme li haurien caigut al damunt en cascada. Històricament, la vida de negres i homosexuals ha sigut un malson, i això no hi ha qui ho negui, però això no hauria de donar per bona qualsevol declaració d’algun membre d’un col·lectiu i de l’altre, o de tots dos alhora.
I no és que les de Ricky Martin i Spike Lee resultin ofensives o atemptin contra la llibertat sexual. A Spike el posen les dones de la seva raça i Ricky prefereix estalviar-se la molesta presència d’una nora als dinars familiars. Ni Lee és un racista a la inversa ni Martin pot ser acusat d’heterofòbia, ja que són perfectament coherents amb la seva raça i amb la seva opció sexual. Però si defensem la llibertat d’expressió hauríem de defensar-la per a tothom, sempre que no s’incorri en l’ofensa o el menyspreu. Encara que la veritat és que, posats a elegir, preferiria que, en aquests assumptes, tothom es guardés l’opinió on li càpiga.
☰