Aferrats a l’1-O
Una Diagonal abarrotada exigeix la república al Govern català i clama pels presos
Una altra Diada, una altra manifestació històrica. Des de fa set anys, cada Onze de Setembre centenars de milers d’independentistes surten al carrer i demostren el vigor del moviment amb imatges que sorprenen el món. La d’aquest 2018 no va ser una excepció: l’avinguda de la Diagonal, l’artèria més emblemàtica de Barcelona, es va col·lapsar des de primera hora de la tarda amb una marea de color coral, el de les samarretes que va vendre l’ANC a 15 euros la unitat.
Però la manifestació d’ahir era diferent de les altres. La multitud era similar en nombre –un milió de persones, va dir la Guàrdia Urbana–, i l’ambient a peu de carrer era igual de festiu. No obstant, sota la superfície afloraven les circumstàncies que convertien aquesta Diada en una jornada d’excepció.
La primera, la més visible, era la ferida que ha deixat un any de convulsió política. El referèndum de l’1 d’octubre de l’any passat, i la posterior declaració d’independència frustrada, ha provocat que els principals líders polítics sobiranistes estiguin ara mateix empresonats o fugits de la justícia espanyola. El record dels presos i els exiliats va marcar tota la jornada: des de la tradicional ofrena floral davant l’estàtua de Rafael Casanova fins als parlaments posteriors a la manifestació de la tarda.
COLAU, AMB LLAÇ GROC Al matí, un llaç groc a la solapa d’Ada Colau donava compte de l’insòlit del moment. L’alcaldessa de Barcelona feia seu per un dia un símbol que s’ha vinculat a l’independentisme per protestar contra els «empresonaments injustos» d’Oriol Junqueras i altres membres de l’anterior Govern.
Més enllà del llaç de Colau en l’ofrena floral –a la qual no van assistir ni Ciutadans ni el PP–, el debat sobre la situació dels presos es va tornar global amb unes declaracions de Josep Borrell a la BBC. «Jo personalment preferiria que aquestes persones estiguessin en llibertat condicional», va dir el ministre d’Afers Exteriors.
1.500 AUTOBUSOS La incontenible riuada de samarretes de color coral, en part provocada pels 1.500 autocars que els organitzadors van fer arribar a Barcelona des de totes les comarques de Catalunya, va ser el preludi del segon moment de ruptura amb les manifestacions d’anys anteriors: la distància cada vegada més gran entre les entitats independentistes i els partits polítics.
La magnitud de la concentració a la Diagonal segurament va encoratjar els encarregats dels discursos. Gent de totes les edats i condicions va esperar a l’hora acordada –novament les 17.14 hores, en record de l’any en què les tropes austracistes de Barcelona van caure davant l’exèrcit borbònic– per participar en una «onada sonora». Començant per la plaça de les Glòries i acabant a Palau Reial, un xivarri una mica anàrquic va recórrer la gentada.
Quan l’onada va arribar al final del recorregut (el tram 0) es va esfondrar un mur de vuit metres de d’alt amb diferents missatges i il·lustracions per escenificar que la gent pot enderrocar el 155 o les càrregues policials. A les parts del mur que van quedar dretes es podia llegir «Independència» i «República catalana» les consignes que es van cridar durant tota la concentració.
Quim Torra va comentar satisfet que la manifestació obria la difusa «marxa pels drets civils, socials i nacionals» que ha proposat per aconseguir la independència. Però la líder de l’ANC, Elisenda Paluzie, li va
La marxa va ser
diferent de les d’anys anteriors per les ferides que ha deixat un any de convulsió «Preferiria que aquestes persones
estiguessin en llibertat condicional», diu Borrell sobre els polítics presos
respondre des del faristol. «No digueu que tot ho ha de fer la gent al carrer, ho hem de fer entre tots», va exigir als partits sobiranistes. «Tracteu-nos com a adults», va afegir.
Però l’estratègia d’Esquerra, més contemporitzadora, tampoc sedueix l’ANC: Paluzie va instar a oblidar-se d’un pacte amb l’Estat –«que no arribarà mai», va dir– per celebrar un referèndum, just el camí que vol recórrer ara Junqueras. Així que als fulls de ruta divergents dels partits independentistes els va sortir durant la Diada una nova alternativa: la de l’ANC, la de la via directa sense importar les conseqüències.
Una representant dels CDR, que va advertir de noves mobilitzacions coincidint amb l’aniversari de l’1-O i de la «tardor calenta» que ve, i l’advocat de Clara Ponsatí, que va arribar a entonar, el «No passaran», van completar els discursos més inflamats. I la CUP també va dir que la Diada constitueix el punt d’inici d’una onada de mobilitzacions.
Mentrestant, a Madrid, en la seva compareixença en el primer ple del Senat, Pedro Sánchez seguia entossudit a canviar el to de la relació entre el Govern i la Generalitat per la via de fer-se el desentès amb les declaracions altisonants. El president de l’Executiu pensa que Torra no passarà de les paraules als fets, i durant la Diada va preferir temperar els ànims. Això sí: va remarcar que «llei i diàleg» seran les dues paraules que «centraran tots els esforços del Govern». «Un dels principals problemes de Catalunya és la convivència, no la independència. Cal instar a obrir un diàleg entre catalans, i el Govern ha d’animar aquest diàleg», va afegir.
Malgrat que les dues parts en litigi mostren voluntat de rebaixar la tensió, i tot i que han canviat els presidents de les dues institucions, els plantejaments de base del Govern i la Generalitat continuen tan allunyats com fa un any. L’1-O i la repressió d’aquella jornada, a més de les decisions judicials posteriors, amplien el memorial de greuges dels dos bàndols, i Junqueras ja va dir ahir que espera una sentència «duríssima». Les pròximes setmanes seran decisives per veure si hi ha alguna possibilitat de reconduir la situació.
☰
Malgrat que els presidents han canviat, les
postures del Govern central i la Generalitat continuen molt allunyades