El Sísif feliç
Els que van omplir l’avinguda Diagonal no semblaven, a simple vista, disposats a assaltar les presons per alliberar els presos
En el seu discurs al final de la concentració a la Diagonal, Elisenda Paluzie cita el mite de Sísif, el pobre home que empenyia una pedra fins al cim de la muntanya i després veia irremissiblement com la pedra tornava a relliscar pendent avall, dia rere dia. «No volem ser el mite de Sísif, no volem que ens envieu on érem». Potser la presidenta de l’ANC no comptava amb la revisió de Camus, que no veia en Sísif un desgraciat que mai aconseguia el que pretenia, sinó un home que no jutjava com a «estèrils o fútils» els seus treballs quotidians. «Cada un dels grans de la pedra», diu Camus, «cada esclat mineral de la muntanya atapeïda de nit, conforma un món; la lluita dirigida cap als cims és suficient per omplir el cor d’un home; així ens imaginem un Sísif feliç».
Els que van omplir la Diagonal no dic que siguin feliços del tot, però ho semblen. No estan disposats a ser una nació oprimida, com diu la cançó, però no sembla, a simple vista, que després d’aquest 11-S assaltaran les presons i les obriran unilateralment perquè s’escapin els presos, un dels lemes que veia escrits a les pancartes. Tot sembla igual que en altres Onzes. És cert que es van sentir moltes proclames de llibertat per a les «persones preses» i que als cartells fets a mà es feia ús de referències orgàniques per demostrar que «en tenim la pixa plena» (amb perdó) o que «n’estem fins als ovaris» (amb perdó) de tot el que ha passat l’últim any.
Però qualsevol observador equànime i assenyat seria incapaç d’assegurar que estem a punt de la revolució o d’un esclat social. Els bars i restaurants continuen omplint els dos torns de dinar i a les terrasses se serveixen gintònics i orxates, com cada 11. La gent arriba irritada de casa, però continua sent una concentració humana pacífica i festiva. Hi ha gegants i capgrossos, i el so irritant de les gralles («Déu, els sacrificis que exigeix la república», diu un) i nens castellers que munten el seu castell i una varietat de tipus que s’ajunten per reclamar, per exigir, per cridar, però amb la contenció de qui se sap inflamat tant de consciència patriòtica com de sentit comú.
Un escull de coral
La mostra, un grup de WhatsApp que l’any passat es va anomenar The last 11 before indy, que aquest curs s’ha batejat com The first 11 after indy, i que, en un moment donat, va passar a ser The another 11. Un altre. Com el Sísif que puja la pedra sense parar. I que no cedeix, perquè sap (ho va dir Camus) que la seva felicitat està a portar la pedra fins al cim, passi
Cap observador assenyat podria dir que estem a un pas d’un esclat social
Com altres Onzes, la gent va arribar irritada de casa però la marxa va ser pacífica i festiva