La inevitable dimissió de Montón

Poc marge tenia la ministra de Sanitat, Carmen Montón, més que el camí que ha triat: la dimissió. A mesura que apareixien més revelacions sobre el seu irregular màster a l’Institut de Dret Públic de la Universitat Rei Joan Carles I (URJC) la seva posició s’anava debilitant de tal manera que continuar en el Govern era un torpede en la línia de flotació de l’Executiu i de Pedro Sánchez, que va arribar a la Moncloa amb l’exemplaritat per bandera. El cas del màster de Montón no és el mateix que el de Cristina Cifuentes o el de Pablo Casado, però tenia prou punts en comú perquè la dimissió fos inevitable.

Si en el cas Cifuentes la jutge creu que es van falsejar les actes, en el de Montón la URJC va admetre manipulació de notes. Com Casado, Montón va aprovar amb bona nota assignatures sense assistir a classe i no va exposar en públic el seu TFM, que contenia paràgrafs sencers copiats d’internet. A més, Montón va pagar la matrícula fora de termini i va començar el curs quatre mesos tard. Qualsevol universitari d’Espanya sap que així no és com s’aprova un màster.

Malgrat que durant diverses hores va defensar la seva ministra, la caiguda de Montón mostra que l’exemplaritat imposada per Sánchez –tot i que lenta de reflexos– té un preu: és el segon ministre del seu Govern que dimiteix. Una situació que deixa en una situació molt delicada el líder del PP, els problemes del qual amb el màster de la URJC són més greus que els de Montón.