Unilateralitat i negociació
Recentment Oriol Junqueras, en aquest mateix diari, declarava que el Govern de Catalunya sempre havia apostat per la bilateralitat, i que havia estat el Govern espanyol qui havia empès cap a l’unilateralitat negant-se a dialogar. En la mateixa línia, Toni Comín, des de Brussel·les, enviava un missatge a Pedro Sánchez dientli que el diàleg ha d’acabar amb un referèndum acordat. Aquestes declaracions, de fet, no són cap novetat.
Al llarg d’aquests darrers anys l’independentisme no s’ha cansat de reclamar una sortida acordada en una taula de negociació. Així ho van fer en Joan Herrera, la Marta Rovira i en Jordi Turull quan van anar al Congrés dels Diputats fa més de quatre anys, demanant que es transferissin a Catalunya les competències per consultar la ciutadania.
EL DESENLLAÇ
d’aquella visita a Madrid ja el coneixem tots: no només la seva petició va ser denegada, sinó que dels tres compareixents un és a la presó i una altra és a l’exili. Per bé que l’entorn postconvergent de vegades gesticuli pensant en l’hegemonia dins l’electorat independentista ja convençut, també la portaveu del Govern, Elsa Artadi, ha especificat que «ni la unilateralitat ni la desobediència són el nostre escenari» i el mateix Carles Puigdemont ha demanat aquest mateix estiu al president espanyol que negociï l’autodeterminació.
El que cal tenir clar és que aquestes apel·lacions a la negociació no són un xec en blanc, sinó la persistència en una idea expressada repetidament durant anys. Una idea que, per cert, no va excloure que l’1 d’octubre passat al final s’hagués d’actuar al marge dels designis del Govern espanyol.
La porta segueix tancada i l’ariet està prenent embranzida. Està a les mans del Govern espanyol obrir-la i que tot transcorri de manera enraonada tal com va passar al Regne Unit o al Canadà, o bé que es torni a repetir una situació, més tard o més d’hora, com la de la tardor passada.
☰
Publicitat:
Digital: