Penúltim avís
En el pols entre el sobiranisme i l’Estat guanyarà el que faci el primer cop de volant i rectifiqui
El sobiranisme català va tornar a respondre a la convocatòria d’una altra gran manifestació. Es tractava de demostrar que en les circumstàncies més adverses, amb presos, exiliats, judicis pendents i absència de perspectives, la gent no defallia. Lluny del to èpic de les anteriors, la manifestació d’ahir va ser de rebuig i de protesta. Molts hi van anar perquè ningú pogués dir que el primer 11-S després de l’intent fallit de la tardor passada havia punxat. Per damunt de les divisions partidistes de l’independentisme, unitat de propòsit, d’encoratjament i determinació. Ni suflé doncs, ni globus sinó una massa compacta. Compacta però insuficient. ¿Fins quan?
Ningú sap del cert si el suport social a la independència puja. En tot cas, no disminueix, i no sembla que ho hagi de fer si l’estat no rectifica. El mateix ministre Borrell advoca per la llibertat condicional dels presos. És una condició per a la credibilitat del diàleg i la distensió. Condició necessària, de la màxima importància, però insuficient.
Després de la manifestació d’ahir, és possible que la bifurcació de l’independentisme entre els moderats d’ERC i els radicals de Puigdemont sigui un encert estratègic. Els irreductibles mantenen el caliu i els moderats pretenen ampliar la base. Per molt que els primers s’entestin a repetir que la majoria és suficient,
President:
Publicitat Nacional: Organització i Persones: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, SL: Director general: Gerent: Gerent: Distribució:
Fundador: és evident que en cap convocatòria electoral homologable la suma dels partits independentistes ha arribat a la meitat dels vots vàlids. Ho ha impedit l’escalada de la participació en les autonòmiques, amb la implicació de centenars de milers d’antics abstencionistes que s’oposaven a la independència amb el seu vot. Empat a l’alça. L’increment del vot independentista ha estat contraposat per l’increment del vot contrari.
LA PERSISTÈNCIA
de la repressió indueix dos moviments. Per un costat, la compactació de les masses sobiranistes. Per l’altre, el rebuig d’una part encara no quantificada però segur que significativa dels que el 21-D van votar els partits que donaven suport al 155. A aquest rebuig cal sumar-hi la rectificació de Junqueras, manifestada amb la màxima claredat en les declaracions fetes a EL PERIÓDICO la setmana passada pel líder d’ERC. Siguin sinceres o interessades, per facilitar l’alliberament dels presos, siguin tàctiques o estratègiques, sigui canvi de naturalesa o pell de xai, la insistència en el diàleg i en el referèndum acordat i la renúncia a la unilateralitat i a la desobediència poden produir a curt o mitjà termini, sinó un pas de gegant des de l’unionisme a l’independentisme, un retorn a l’abstenció de part del votant mobilitzat per frenar la independència unilateral.
De manera que no està tant en joc l’hegemonia dins del l’independentisme com la majoria del vot independentista. Ahir es va posar de manifest que la rectificació, ni que sigui parcial, i la divisió en dos grans blocs no desmobilitza. Potser desmoralitza però no desmobilitza. En el cas, gens improbable, que la
Conseller delegat: Financera: Comercial:
Director general: Jurídic: Publicitat: rectificació de Junqueras i la repressió combinades facin baixar la participació, la majoria independentista en vots estaria pràcticament assegurada. Si s’arriba a produir, canviarà la correlació de forces. Aleshores, el problema pot consistir a contenir les masses si es neguen a abandonar els carrers.
La millor fórmula de què disposa l’Estat per evitar un risc tan important consisteix, per una banda, a alliberar els presos i trobar una fórmula perquè no tornin a ingressar a la presó. Per l’altra, a oferir una alternativa a la independència de tipus confederal, no un vell Estatut maquillat. La proposta feta pública pel Cercle d’Economia fa uns mesos podria ser un bon punt de partida. En qualsevol cas, hauria d’incloure quatre punts: reconeixement de Catalunya com a nació; pacte fiscal; plena sobirania cultural i lingüística; i un pla d’inversions en infraestructures a partir del reconeixement del deute històric.
Una proposta d’aquest tipus sotmesa a referèndum comptaria amb moltes possibilitats de guanyar-lo. L’Estatut actual amb quatre retocs perdria, i la derrota seria entesa com una victòria de l’independentisme, potser la definitiva.
En aquest pols històric entre el sobiranisme i l’Estat, el que rectifiqui guanya. No l’últim que posi el fre abans del barranc, sinó el primer que faci un cop de volant. De moment, encara que sigui d’una manera tímida i no del tot creïble, l’única rectificació que s’ha produït és en el camp de l’independentisme.
☰
Director editorial i de Comunicació: Tecnologia:
Ningú sap del cert si el suport a la independència puja, en tot cas no disminueix
Administració: Publicitat: