Salvar el món

He parlat moltes vegades de Los justos, l’esplèndid poema de Borges. Hi penso sovint quan, en situacions dramàtiques, sense esperança o amb una esperança feble i emboirada, se’m presenta de nou com una oració laica que clama a favor de la humanitat a partir de detalls que no són transcendentals i que, justament perquè no ho són, aplegats, fan que el món sigui més habitable. És l’acumulació de les petites coses, fetes per desconeguts que s’ignoren entre ells, l’onada de gestos heroics que no són majestuosos sinó humils. Un home que cuida el seu jardí, un que agraeix que a la terra hi hagi música, el que descobreix una etimologia, dos que juguen a escacs en un lloc remot, el ceramista que premedita colors i formes, el tipògraf que estructura una pàgina, l’home i la dona que llegeixen els tercets de Dant, la que acarona un animal adormit, el que agraeix l’existència d’Stevenson, la que s’estima més que els altres tinguin raó o que pateix en silenci. Avui no és un dia excepcional. O sí. Es repeteix cada any i cada any és un clam silenciós a favor de la civilització. A la llista de Borges hi afegeixo els professors i les professores que avui obriran de nou les aules. Amb l’afany de compartir, de transmetre, de ser presents en la vida del futur, de crear expectatives, de superar entrebancs i desànims, gràcies al seu coratge i la seva heroïcitat discreta. Estan salvant el món. I avui hi tornen, com cada any.

☰

Crisi ideològica global