Estupidesa

Rosa Maria Sardà, aquesta antítesi de la mediocritat, recordava en el seu lúcid article sobre la sortida de Lluís Pasqual del Teatre Lliure una cita de Gilbert Keith Chesterton: «La mediocritat possiblement consisteix a ser davant de la grandesa i no adonar-se’n». Terrible sentència si l’apliquem al moment actual i fem la vista enrere. Tampoc és qüestió de deixar-se portar per la nostàlgia, sempre tendent a difuminar les ombres i donar més brillantor als llums, però costa pensar en la Catalunya de fa 10 o 12 anys i creure que ara som més grans que llavors.

La crisi va truncar la vida de moltes persones i els somnis gestats en l’època de prosperitat. De sobte, ja no semblava que amb la il·lusió i l’esforç n’hi hagués prou per tirar endavant. «No és una crisi, és una estafa», van clamar els carrers. I aquest crit també ens va fer somiar. Perquè contenia la llavor d’una lluita conjunta contra la injustícia i la desigualtat. Però les places es van buidar (que poc que recordem la brutalitat dels Mossos al desallotjar-les, ¿per quan un documental?) i el seu eco es va apaivagar. A Catalunya, el vocabulari va emmalaltir de grandiloqüència. I es va trencar la convivència, imprescindible per a la unitat i plantar cara als que ens van voler submisos. La mediocritat també és no adonar-se de com ens empetitim, sotmetent el present a un futurible que, potser, té molt d’estafa.

☰