Democràcia de masses
Malgrat el repunt populista i que el sistema estigui obsolet, no hi ha gaire gent que s’atreveixi a canviar-ho
Se’ns diu sempre que en un sistema democràtic el poder el tenen els votants, però ¿què passa si la immensa majoria dels votants són incompetents, com mostren els estudis que es fan contínuament? Aquesta és la pregunta central entorn de la qual gira el llibre de Jason Brennan Contra la democracia. Tot i que no és un llibre antisistema en els termes que pot suggerir un títol tan rotund, aquest professor de Georgetown no oculta des del principi que s’oposa a la democràcia tal com la coneixem, justament perquè també ell considera que la immensa majoria de votants són incompetents i fàcilment manipulables, i suggereix que la democràcia se substitueixi per l’epistocràcia o govern dels millors.
PER A AIXÒ
s’hauria de fer un examen al conjunt de la població: de la mateixa manera que un dentista o un lampista necessiten una llicència per exercir el seu ofici, les persones corrents necessiten una llicència per votar. Qui no passi l’examen no podrà votar. Brennan és partidari de l’epistocràcia tot i que reconeix que mai s’ha aplicat seriosament enlloc. Plató va parlar en el seu moment del governant filòsof, però el seu deixeble Aristòtil ja va criticar les seves posicions polítiques. Posteriorment alguns pensadors han dit que prefereixen un govern ordinari que el d’un savi, però Brennan no aprofundeix en aquestes reflexions.
Brennan reitera una vegada i una altra que el vot de tota la població, inclosos els votants incompetents, pot conduir a governs desastrosos. Diu que els Estats Units i el Regne Unit s’han deslliurat ara per ara d’aquests governs desastrosos, però esmenta el cas de les eleccions del 1932 que van guanyar les nacionalsocialistes alemanys. ARGUMENTA
que els votants alemanys no van ser responsables de tot el que es va fer a partir de llavors, tot i que afegeix immediatament que qualsevol ciutadà alemany mitjanament informat podia haver anticipat moltes de les coses que van fer els nazis. Parla també de situacions desastroses en altres països dels nostres dies –esmenta Veneçuela i Grècia coma exemples–, situacions que podien haver-se evitat si no s’hagués contemplat el sufragi universal i només s’hagués permès votar l’electorat competent, el que passés l’examen.
En les democràcies occidentals «els votants són sistemàticament incompetents» i només una petita fracció està relativament informada del que està en joc a les urnes. ¿Per què permetre que votin tots els majors de 18 anys? Brennan crida els que estan preparats per votar, és a dir els votants competents, «vulcanos», els que són capaços d’analitzar racionalment la política. Diu que estan ben informats i que en general són respectuosos amb la gent que vota una cosa diferent del que ells voten, a diferència del que passa amb els «hòbbits» i amb els «hooligans». Els «hòbbits» són els ciutadans ignorants, incapaços de fer-se una idea justa sobre el que és la política, mentre que els «hooligans» són gairebé fanàtics de la política, que es creuen que ho saben tot i que en realitat saben molt poc, i es caracteritzen per tenir idees fixes i radicals. No solen ser respectuosos amb els que pensen d’una altra manera.
El llibre de Brennan és atractiu per a qualsevol lector que s’interessi per la política. Tot i que és improbable que els lectors combreguin a cegues amb cada un dels seus postulats, aporta idees fresques sobre el tema de la democràcia, una qüestió que en les últimes dècades està aixecant una infinitat de debats. Com a fenomen històric, la democràcia té un inici i tindrà un final. És el que ha passat i passa al nostre planeta amb tots els processos històrics. Tot i que la tesi de substituir la democràcia per una epistocràcia no és nova, Brennan se la pren seriosament des del principi fins al final.
ÉS UNA QÜESTIÓ
oberta i se li poden presentar moltes objeccions. Per exemple, en una societat com l’occidental, que és tan complexa, ni tan sols tots els «vulcanos» són capaços d’estar al dia amb els avenços que es produeixen contínuament, així que seria possible restringir encara més la part de la societat capacitada per elegir un govern.
La política de masses que posa nerviós Brennan, i amb què es va somiar des de la Revolució francesa i durant el romanticisme del segle XIX, pot haver-se quedat obsoleta en els nostres dies, però no sembla que hi hagi gaires persones que s’atreveixin a canviar-la per un sistema alternatiu, almenys de moment, malgrat els repunts populistes.
☰
¡Quina època! Una nena, potser de 12 o 14 anys, es passa hores i hores per fer un notable treball per fer contents els seus avis. Això passava l’any 1847. Em miro aquesta mena de retaule que ocupa un dels costats del rebedor i penso que era un treball tan llarg i tan pacient que ja no és possible en els nostres dies. No es tracta només de capacitat de paciència en les relacions d’avui,
L’experiència val, però les experiències útils tenen, sovint, una utilitat limitada
sinó també en els ritmes de vida actuals.
A més, en molts casos ha aparegut una confiada relació entre diverses edats. I entre pares i fills. Ha desaparegut aquella dosi molt freqüent de rigidesa. Avui els nois i les noies disposen de la llibertat professional i sentimental.
LA DOSI
d’independència de la joventut es manifesta avui ens més diversos àmbits. ¿No era un amargat, o potser no, l’il·lustre Lope de Vega quan va afirmar que «la gente moza no es de fiar»?
¡Com ha canviat el món! Ara ens trobem que els joves estan ocupant llocs importants en àmbits polítics, econòmics, socials. Més enllà dels camps de futbol...
La substitució de les persones en l’ocupació d’un càrrec ja no té, forçosament, una explicació cronològica. No és una programable substitució de vells per joves. L’experiència val, és clar, però el fet és que les experiències útils tenen, sovint, una utilitat limitada en el temps.
No sé qui va fer aquest esplèndid advertiment als adults: un dia vindrà la joventut i trucarà a la porta. I hem de saber obrir-la.
☰