«M’avergonyeixo de ser català»

Soc català de naixement, vaig venir al món fa 47 anys a Badalona, i tot i que els meus pares són d’origen andalús, fa més anys que són a Catalunya que molts dels que ara posen el crit al cel per l’orgull patri i senten aquesta terra com a seva. El meu fill es diu Joan, trencant la tradició familiar de posar al primogènit la versió castellana d’aquest mateix nom. Tot i que la meva llengua materna és el castellà i és amb la que m’expresso més còmodament, utilitzo el català a la feina i acostumo a llegir en aquest idioma normalment. Sempre m’he sentit orgullós d’aquesta terra, de la seva gent, de la seva cultura, de l’obertura de mires, de la seva modernitat i progressisme. Sempre he portat Catalunya com un estendard perPersones què estimo aquesta terra i sempre he cregut en la seva gran vàlua.

Assistia als actes de l’11-S quan era una festa de l’orgull i la identitat. Aquestes vacances he decidit passar-les al sud i, per primera vegada en la meva vida, he sentit vergonya de dir d’on era, i no perquè hagi notat rebuig per part de la gent que m’ha tractat aquests dies, al contrari, només he sentit afecte i empatia. Vergonya de veure en què s’ha convertit Catalunya, en què han convertit aquesta terra d’amistat, acollida i pluralitat. Una terra tiranitzada per persones, d’un i altre color, que han convertit aquesta societat en un amb mi o contra mi, que esgrimeixen l’apel·latiu feixista amb una lleugeresa que fa por.

que han silenciat la majoria de catalans que treballen, viuen, tenen veritables problemes ara ignorats, com la salut, la pobresa, l’educació. Han convertit aquesta meravellosa terra en un erm d’empatia, amb familiars enfrontats, amb amics de tota la vida que es retiren la paraula, companys de feina que surten a fumar en bàndols separats, en mitjans de comunicació que aviven aquest odi. Mai hauria dit que em sentiria avergonyit de ser català, però per desgràcia és així. Juanma González Comercial. Barcelona