Classificacions

Va ser un bon dia, molt bo, per a Simon Yates. Només va ser una jornada regular per a un Alejandro Valverde que aspirava a capturar el mallot vermell que segueix en poder del corredor britànic. Va ser gairebé desastrós per a un Nairo Quintana a qui la lògica l’obliga, o condemna, segons com, a treballar estratègicament per al seu company murcià. Però, sens dubte, va ser una etapa enorme, magnífica, extraordinària, d’un valor incalculable, per a Enric Mas, que es va confirmar com el valor més gran del planter espanyol. Ja és cinquè de la general i aspira al podi definitiu de Madrid.

Valverde no ho va fer ni bé, ni malament. Va cedir set segons que no tenia calculats en una contrarellotge que era més per a un especialista en aquest terreny que per a un corredor hàbil a la muntanya. Després de la carrera, darrere del podi, no estava ni trist ni feliç. Segueix amb totes les opcions per guanyar la Vuelta. Però, calculadora en mà, cada segon que s’aconsegueix en la Vuelta sembla un minut i ja no hi ha res, absolutament res a fer, pels que s’han deixat escapar en benefici d’una ajuda sense gaire raó a favor de Quintana. Si el Movistar vol guanyar la Vuelta ho ha de fer amb Valverde. Llàstima que aquesta teoria no es veiés des del primer dia.

A REGULAR Yates, en canvi, es va posar en la ruta cronometrada (32 quilòmetres), entre Santillana del Mar i Torrelavega, el vestit de feina; un uniforme tenyit de vermell que vol conservar fins diumenge. Va regular quan Valverde, al principi va accelerar. Va continuar regulant en la fase intermèdia, quan al ciclista murcià se li va indigestar la crono, i no va variar la tàctica quan el corredor del Movistar va recuperar la fe en la seva pedalada. Així es guanya la Vuelta.

Estava anunciat que malgrat el bon dia que feia a Cantàbria, blava i sense cap núvol, la jornada podia convertir-se en grisa, odiosa, de trons i llamps, per a les figures colombianes. Amb Rigo Urán desaparegut en combat, Miguel Ángel López no va poder posar-se el vestit de Superman, ni tan sols el d’una disfressa de baix cost. I el Nairo que no acaba d’explotar en muntanya, el que mira més cap enrere que cap endavant, també es va mostrar incòmode, sense trobar-se a ell mateix dalt d’una cabra de contrarellotge. Eusebio Unzué, mànager del Movistar, va acompanyar Valverde.

VICTÒRIA DE ROHAN DENNIS Però el que no s’esperava, el que, no obstant, ja havia deixat entreveure Mas a Màlaga, amb una acceptable actuació en la contrarellotge inicial de la prova que també va guanyar l’australià Rohan Dennis, és que té l’estirp de l’escalador que brilla a la muntanya i resisteix en la contrarellotge, com feia Perico en els seus temps de glòria i Alberto Contador quan guanyava Tours, Giros i Vueltas. I comparar-s’hi no és cap bogeria. És la llum que està brillant en aquesta Vuelta, una llum immensa, que 157

obre els cors ciclistes, els que veuen un jove mallorquí de 23 anys, que no s’arronsa a la muntanya, que destaca entre els del seu gènere, és a dir entre els escaladors, en la contrarellotge i que no s’espanta amb el repte de lluitar per la general de la Vuelta aquest any i en el futur en la d’un Tour que ja l’espera l’any que ve amb els braços oberts.

«¿Heu vist qui em perseguia als llacs?» (es referia a Valverde). Parlava Mas, quan baixava del motor home que el seu equip, el Quick Step, tenia aparcat a un centenar de metres de la meta. Sisè en l’etapa, té tres dies de muntanya, el primer avui a Biscaia, per escalar no només muntanyes sinó més enllà i fins a l’infinit de la cinquena plaça de la general. Instal·lat com tants d’altres a Andorra –també hi viu Simon Yates, propietari del mallot vermell–, lluny de la seva Mallorca natal, ja no s’acovardeix. «Soc molt jove i em puc enfonsar», reconeix pausadament. Però si continua així, el planeta ciclista es rendirà als seus peus.

☰