L’habilitat del camaleó
Rocardià, jospinista, ségolénista i hollandista, ha acabat apartat pel macronisme
«Sempre vaig pensar que tenia les capacitats per assumir les més altes responsabilitats del meu país», li deia Manuel Valls el 2014 al setmanari Canard Enchainé. Llavors era el primer ministre del Govern socialista de François Hollande però la seva ambició ja apuntava cap a l’Elisi. Ni la seva escassa popularitat ni el modest 5,6% dels vots que havia aconseguit tres anys abans en les primàries del Partit Socialista el van fer desistir i quan Hollande va anunciar per sorpresa el desembre del 2016 que no optaria a la reelecció, Valls va fer el salt. Però va ensopegar amb el partit.
El candidat de l’ala esquerra, Benoît Hamon, el va fer fora de la carrera un mes més tard. Però Valls va trobar una escletxa a les files del nou president i es va unir a la febre macronista presentant-se a les legislatives del 2017 sota la bandera de La República en Marxa. Va ser el penúltim capítol de la guerra entre les dues esquerres irreconciliables que Valls va fustigar durant anys i va aixecar l’acta de defunció d’un partit que abandonaria després de 37 anys de militància. «Aquest Partit Socialista està mort. És passat», va dir.
En política des dels 23
Valls va entrar molt jove en l’escena política. Va ser assistent parlamentari als 23 anys. Del 1988 al 1991 va treballar en el Gabinet del primer ministre reformista Michel Rocard i després treballaria amb Lionel Jospin del 1997 al 2001. Successivament rocardiano, jospinista, ségolénista i hollandista per acabar apartat pel macronisme en una Assemblea Nacional de la qual està a punt de desaparèixer, Valls ha confessat que una de les decisions que més l’han marcat en la vida va ser la d’enrolar-se al PS. Llavors els seus referents eren Brandt, Palme i González. «Continuo sent coherent amb els meus primers compromisos», ha arribat a dir.
L’altra decisió clau va ser convertir-se en ciutadà francès. Als 16 anys es va adonar que no ho era quan va acudir a una comissaria de París a renovar la seva targeta de residència. Va haver de respondre a nombroses preguntes durant una entrevista amb aires d’interrogatori. «Va ser sens dubte en aquell moment quan em vaig plantejar la qüestió de la nacionalitat francesa», recordava fa uns anys a Le Parisien. Fins aleshores, Manuel Valls (Barcelona, 1962), de pare català –el pintor Xavier Valls– i mare italosuïssa, va viure plenament la seva triple cultura espanyola (i catalana, diu), italiana i francesa.
A la casa parisenca dels seus pares, freqüentada per intel·lectuals i exiliats espanyols, es parlava català. A l’escola, francès. «Em sentia alhora espanyol i francès», deia. Reputat culer, en els 11 anys que va passar al capdavant de l’alcaldia d’Evry, a la perifèria parisenca (2001-2012), va anar a totes per reforçar la seguretat. D’aquella època, i del suport que va donar al llavors president francès durant les revoltes en les banlieues li ve l’etiqueta de Sarkozy d’esquerres. La seva fermesa, la seva estricta concepció del laïcisme i la seva lluita sense treva contra la ultradretana Marine Le Pen van ser senyes d’identitat d’un mandat que va estar cruelment marcat pels pitjors atemptats terroristes de la història recent de França.
Una antiga ministra de Nicolas Sarkozy en va arribar a dir que tenia més enemics en el seu propi camp que a la dreta. I Valls admetia l’abril del 2016 a la revista Society que «és més difícil ser d’esquerres que de dretes». «És més difícil governar quan s’està a l’esquerra perquè hi ha un qüestionament moral permanent. L’exercici del poder no està exempt de contradiccions entre els compromisos i la realitat», deia aquest fan de Mozart que, segons els seus antics col·laboradors, malgasta sang freda i serenitat quan la situació és adversa.
☰
Als 16 anys va ser conscient que no era ciutadà francès al renovar els seus papers