El ‘terratrèmol Valls’
Si es confirma definitivament la candidatura, Manuel Valls serà un adversari formidable per a la resta d’aspirants a l’alcaldia de Barcelona. Sense conèixer el seu programa, només fragments dels seus molts sopars i algunes entrevistes periodístiques, es pot aventurar que ve a disputar no només l’alcaldia sinó també l’herència I això no és poc, és una mica més que una victòria electoral, és una certa manera de fer política, un discurs catalanista i progressista, una sintonia privilegiada amb l’esperit de la ciutat, una transformació urbana elogiada pel món i un prestigi internacional indiscutible.
La batalla es preveu singular, amb caires nostàlgics. El pretén reclamar Valls també ho pot reivindicar Ada Colau, que en aquests anys ha anat modificant el seu rebuig de tot allò que significa la Barcelona olímpica; per descomptat que si Ferran Mascarell encapçala la Crida Nacional presentarà les seves credencials maragallistes; Jaume Collboni no deixarà passar l’oportunitat de recordar el protagonisme del PSC en els èxits d’aquells anys daurats i ja no paga la pena dir res més si, finalment, ERC aposta per Ernest Maragall.
La virtual candidatura de l’ex primer ministre francès nascut a Horta s’intueix com un terratrèmol per a la resta d’adversaris, per als ja designats i per als que aspiren a serho. El seu nom posarà a prova la solidesa de la resta de candidats, la confiança real dels seus partits en ells i la necessitat, probablement, de revisar algunes estratègies. Potser a ERC trontolli la seguretat en la seva victòria i es relativitzi la incomoditat de confraternitzar amb els seguidors de Carles Puigdemont, i a Brussel·les potser assumeixen la conveniència d’aparcar el desig de perjudicar els republicans, si de veritat sospiren per incorpora la capital de Catalunya al seu front