Pur Aznar al Congrés
El diputat de Cs Toni Cantó li va dir a José María Aznar en la comissió d’investigació del Congrés sobre el finançament irregular del PP que li hauria agradat veure’l més humil. Però això és com esperar que el sol surti per l’oest. L’expresident del Govern va comparèixer en la seva versió més genuïna. Ho va negar tot (fos el que fos) i va aprofitar per arremetre contra els seus interrogadors i per engegar el ventilador i escampar acusacions contra els seus adversaris.
Les quatre hores i un quart de respostes als diputats es podrien resumir així: Aznar va negar que en el PP hi hagués una caixa B, malgrat que la sentència del cas Gürtel que va provocar la sortida de Mariano Rajoy del Gobierno dona per acreditat que el partit tenia «una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial»; va rebutjar que les inicials J. M. dels papers de Bárcenas es refereixin a ell, que, va dir, mai ha rebut ni ordenat cap ingrés il·legal; va afirmar que les anotacions en aquests papers «no tenen fonament», malgrat que alguns de beneficiats han admès els cobraments, i va assegurar que no coneixia ni va contractar Francisco Correa, el capitost de la Gürtel condemnat a 51 anys, tot i que va ser un dels convidats al casament de la seva filla.
No es va acontentar amb les negatives. Aznar és capaç de repetir que la sentència de la Gürtel encara no és ferma i queixar-se que a Espanya hi ha presumpció de culpabilitat en lloc de presumpció d’innocència i, a continuació, dir «colpistes» als líders independentistes
Les comissions d’investigació parlamentària serveixen almenys per deixar els compareixents en evidència
presos que ni tan sols han sigut jutjats; donar per fet que Podem es finança a través de Veneçuela o l’Iran; fer referència al cas Filesa o el dels ERO d’Andalusia amb valoracions molt poc jurídiques, o burlar-se de la venda d’armes a l’Aràbia Saudita mentre nega per enèsima vegada que Espanya participés en la guerra de l’Iraq. Acompanyat per la plana major del PP –Pablo Casado el va cobrir d’elogis–, Aznar va mantenir durs enfrontaments amb Gabriel Rufián, l’histrionisme del qual se li torna en contra, i Pablo Iglesias, a qui va arribar a acusar de ser «un perill per a la democràcia».
En vista d’aquest espectacle, tan previsible com poc edificant, ens podem preguntar una vegada més si les comissions d’investigació parlamentàries serveixen per a alguna cosa quan les responsabilitats polítiques ja estan substanciades i les judicials encara no s’han pagat. La resposta és sí: serveixen almenys per deixar en evidència els compareixents.