Mina ensorrada

En una presó potser no s’ha escrit mai una obra tan colossal (per la grandària, per l’ambició, per la perspectiva moral i humanística) com I quaderni del carcere, de Gramsci. Llegint aquests quaderns, aquestes notes, de seguida penses: ¿Com és possible que en l’ambient reclòs, putrefacte i inhòspit d’una cel·la un home pugui expressar amb tanta clarividència conceptes que van des de l’estudi erudit a la filosofia o la gramàtica, passant per les reflexions sobre l’acció política immediata? Les cartes de Gramsci a Tatiana Schuct són una altra cosa: s’hi percep més el neguit de l’home empresonat, mentre que als Quaderni hi veiem la magnitud del pensador.

Els escrits des de la presó oscil·len entre aquests dos pols: la necessitat de transmetre les angoixes íntimes i la possibilitat d’aprofundir en el treball intel·lectual. L’esqueixament de l’ànima, l’alenada poètica o l’impuls de la raó, la voluntat de fer saber al món que no ets «un miner atrapat en una mina ensorrada, sense que ningú sàpiga res de tu», com va escriure Ai Weiwei.

Un dia d’aquests surten els Escrits de presó de Joaquim Forn, instantànies on es reflecteix, dia a dia, l’astorament davant la injustícia, l’anàlisi dels fets i, sobretot, els desassossecs rere els barrots. La por, fins i tot. No és un Gramsci, per descomptat, però hi veiem l’home i les seves circumstàncies, les ansietats, les amistats, el dolor, l’afany de supervivència.

☰

L’escàndol de les titulacions universitàries