Temps de ràdio

Aquest estiu que ja hem deixat enrere me l’he passat a casa. I he pogut comprovar això que en diem «coses de la vida». L’estiu infantil, l’adolescent, el de la maduresa i el de la vellesa. Recordaré, ara, només el temps en què les minyones de servei, a l’Eixample de Barcelona, mentre estenien la roba era habitual que cantessin. Era el temps que les ràdios transmetien cançons que s’havien fet populars.

Sempre m’ha agradat cantar i que la gent canti. I aquestes minyones que cantaven als celoberts de les cases eren transmissores dels èxits més populars de les ràdios.

Cantaven més o menys bé però amb una alegria vital. O potser no tenien consciència que estaven cantant. Potser era una forma de respirar una estona de llibertat. No hi havia una mestressa que donava ordres. La roba que es

En una època, les noies del servei transmetien les cançons d’èxit a les ones

penjava a assecar obeïa sense problemes.

Em sembla magnífic cantar sense obligacions, i sense la pretensió de fer-ho bé. Gosaria dir que aquelles noies que cantaven als patis de les cases no sabien que estaven cantant.

M’agrada que l’instint de la llibertat sigui més natural que el deure de la perfecció.

Ja fa temps que no sento ningú que canti al pati de la meva escala. Abans de la guerra del 1936 hi havia una publicitat cantada i la meva dona encara recorda una cançoneta publicitària que feia l’elogi de la Camiseria París. Lletra i música.

Naturalment, la publicitat actual no té res a veure amb la d’aquells temps. Però hi ha uns testimonis sorprenents d’altres temps. Avui ens sembla increïble aquest anunci que es va publicar fa temps al Teatre Tívoli: «Teatro sin humedades ni relente».

Parlar del passat amb el necessari rigor no acostuma a ser fàcil. És evident que el pas del temps multiplica els punts de vista i les possibilitats de cometre errors.

Però seria injust no admetre que hi ha errors aparents i admesos que un dia apareixen com una inesperada força positiva.

☰