Els màsters i el polític
¿Es poden confiar altes responsabilitats públiques als qui accepten que els regalin títols?
El penós escàndol dels màsters, que ja va engolir en el seu moment Cristina Cifuentes, ha fet una altra víctima, Carmen Montón, ministra de Sanitat de Pedro Sánchez. A més d’haver de prescindir d’una de les peces governamentals més valorades i apreciades per ell, el president mateix ha hagut de passar el tràngol de demostrar que no hi ha trampa en la seva tesi doctoral (que un treball d’aquesta mena sigui fluix o poc original no és que no sigui trampa, és que és més corrent del desitjable).
Mentrestant, Pablo Casado continua a l’espera de què decideix sobre el seu cas el Tribunal Suprem. Casado, com la seva companya de partit Cifuentes i la socialista Montón, van acceptar que els regalessin sengles màsters. Per si fos poc, hem comprovat com el curriculum vitae d’Albert Rivera ha anat canviant –i encongint-se– amb el temps. La darrera correcció li ha arribat de la mà de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha sentenciat que no sols no s’ha doctorat, sinó que tampoc no és doctorand, és a dir, aprenent de doctor.
Rivera va ser, en aquest episodi, molt agressiu primer amb el PP i després amb el PSOE i el mateix Sánchez. Com saben, a Catalunya va inventar-se els esquadrons encaputxats per arrancar llaços grocs.
Es tractava d’una provocació, de continuar treballant per aconseguir l’objectiu de l’enfrontament social. Deia ell que treure llaços és el mateix que posar-ne: llibertat d’expressió. Un disbarat monumental. Una cosa és la contrària de l’altra. Com emmordassar és el contrari de parlar. Una cosa és llibertat d’expressió i l’altra impedir-la o boicotejar-la, i té un nom: censura.
Rivera va aplicar la seva energia i discerniment també a l’embolic dels títols. Sempre fidel al seu estil, que, com el de Casado, s’apropa cada vegada més al de l’extrema dreta populista, va arremetre contra tothom. Alguns que aplaudien en observar el tauró envestir contra el sobiranisme van deixar de fer-ho quan l’esqual es va girar en contra d’ells.
DAVANT D’AQUEST, dèiem, penós espectacle, les reaccions han estat diverses. Uns es planyen del mal que s’està causant als professors i estudiants, als de la Rey Juan Carlos en particular i a tots en general. Altres constaten que la política s’endinsa una mica més en el fangar del desprestigi.
També hi ha qui se’n fa creus que un assumpte com aquest pugui esdevenir tan important en el particular ecosistema politicomediàtic madrileny, eclipsant una bona de llista de qüestions de molt més pes. Afegeixen, en to crític, que és un error perdre tant de temps en uns successos que, al cap i a la fi, són poc més que anecdòtics. Res que afecti el dia a dia de la gent. Una ximpleria.
Aquí és on faria el matís. Aquesta qüestió és només aparentment insubstancial. Perquè el que tenim davant nostre són uns polítics que han acceptat –amb intenció de fornir i envernissar el seu historial– que els regalessin un títol. A banda hi ha els que, com Rivera, o la seva coreligionària Carina Mejías, no necessiten que els regalin res per afegir-ho alegrement al seu currículum. Els va semblar als uns i als altres que això els anava bé, els beneficiava.
PER DESCOMPTAT,
devien dur a terme un càlcul de riscos. En principi tot bufava a favor: no semblava probable que els mitjans de comunicació s’adonessin del frau ni que, en cas que passés, l’electorat, de cultura meridional i tolerant amb la corrupció i moltes altres coses, pogués arribar a enutjar-se gaire. Resultava, doncs, difícil que a Espanya algú pogués ser castigat simplement per exagerar sobre els seus mèrits o per mentides acadèmiques.
Quedava, doncs, l’equació última però decisiva, aquella que enfronta ètica i ambició. Va guanyar la segona. I és rellevant.
Si els valors d’algú, qui sigui, cedeixen davant un guany tant esquifit –una línia en un currículum–, ¿què no serà capaç de fer, quin límit no travessarà aquest individu quan les temptacions, quan els premis en joc, siguin infinitament majors? Quan els valors d’una persona –i parlem en aquest cas de valors, com ara ‘no mentir’, situats en el pinyol del que és l’activitat política– són tan febles i es troben tan poc assentats, ¿se li pot confiar altes responsabilitats en l’administració del que és comú?
L’escàndol no és, doncs, al meu parer, tan innocu com pot semblar a primer cop d’ull. L’ombra –la transgressió– la trobem en el passat, però es projecta cap el futur. Perquè ens parla del caràcter moral –de l’esperit, si ho volem dir així– d’unes determinades persones. Del material de què estan fetes.
☰