El risc de la frivolitat
Va ser un cop d’efecte, que és el que es porta. Un win win, segons va resumir un membre del Govern: si el PP frena la supressió dels aforaments, el PP es retrata; si tira endavant, el PSOE es queda amb la bandera de Ciutadans i si al final s’hagués de ratificar, Pedro Sánchez podria sortir fins i tot reforçat d’una consulta popular malgrat el risc que té posar-se a aventurar el resultat d’un hipotètic referèndum. Però tot això, tan obvi, és el que explica l’anunci amb què Sánchez va començar la setmana: no va ser el convenciment, sinó la urgència per deixar de parlar de la tesi, els màsters, la renúncia de Carmen Montón i la barrabassada de les 400 bombes que vendran a l’Aràbia Saudita.
Win win. Jugada política. El cap de gabinet del president no ve de la cuina dels partits polítics ni de la carrera diplomàtica, ni tan sols ve de l’equip de fidels que va acompanyar Sánchez en els seus pitjors moments. És un expert en comunicació i aquest detall, potser menor, segurament ho explica tot. O gairebé. De moment, el Govern dels 84 diputats té anuncis i un missatge: això és el que volem fer; si fracassem serà per culpa dels altres. Fins a les eleccions no esbrinaran si l’estratègia els funciona.
Es va dir d’aquest Executiu que podria ser simbòlic. Tant, que de vegades defineix un país i la seva gent. Treure Franco de la tomba és un exemple. Ho és també avançar en la regeneració democràtica i regular el privilegi de què en ocasions se serveixen els diputats, perquè el fur no es va idear per a això, sinó per protegir-los en l’acció i en la discussió parlamentària. De fet, els constituents van rebaixar ja el 1978 el propòsit inicial de donar-los la inviolabilitat a tots perquè era «un abús», per citar el fundador d’Aliança Popular, Manuel Fraga.
Però plantejar, per la necessitat del moment, un canvi a la Constitució, fer-ho sense temptejar abans als altres grups, apar- car una reforma més ambiciosa que el mateix PSOE va proposar –van ser els socialistes els que van arribar més lluny i van obrir fins i tot una comissió que l’estudiés a fons– i posar-li el termini de 60 dies, acosta el Gabinet de Sánchez a la frivolitat. ¿Ho anuncia perquè de veritat ho vol o perquè ja li ve bé? ¿Win win o algú perd amb la jugada?
Ampliïn el focus, que de vegades així les coses es veuen més clares: José María Aznar se’n va riure del Congrés, Pablo Casado va dir sense enrojolar-se que és una víctima, la Universitat es desespera pel desprestigi a la qual l’arrosseguen, el Govern nega que cada rectificació sigui una rectificació, la ministra de Defensa no apareix, Albert Rivera s’arroga el mèrit de qualsevol cosa –qualsevol cosa que, en tot cas, ja li va passar abans a Ada Colau– i Podem presumeix d’arrencar del Govern compromisos pressupostaris en els quals, en realitat, el Govern ja treballa.
Enmig del tiberi, ara una reforma constitucional. S’entén bé el càlcul polític, perquè d’això viuen. El que és estrany és que, quan els pregunten pel desinterès ciutadà, es mirin els uns als altres. Com si la cosa no anés amb ells.
☰