Com sobreviure entre el magma
Gustavo Sánchez estrena ‘I hate New York’ després de 10 anys de treball en un cap de setmana ple de novetats
Durant deu anys, entre el 2007 i el 2017, el periodista Gustavo Sánchez va viatjar regularment a Nova York en la seva obsessió per traçar una cartografia de la llegendària escena underground d’aquesta ciutat. Després d’haver realitzat una setantena d’entrevistes a artistes, gogós, músics i discjòqueis, va acumular cintes de vídeo amb 150 hores d’enregistrament que, després d’un treball incansable i minuciós, es va acabar convertint en la seva opera prima, el documental I hate New York, retrat íntim i sensible de quatre artistes i activistes transgènere plens de vivències i carisma.
La pel·lícula es va estrenar ahir a 12 sales de deu ciutats espanyoles després d’un llarg i productiu recorregut per festivals de tot el món. «Quan vaig començar a filmar-la no em podia imaginar que arribaria als cines. Jo volia que arribés al públic, però no sabia de quina manera. I ara per fi veu la llum, però en una setmana... amb 18 estrenes més», comenta Sánchez amb certa resignació. «Si ja és difícil treure el cap amb una pel·lícula de ficció, amb un documental ho és encara més. És un miracle que hà- gim arribat, un miracle efímer i vulnerable».
Estrenar en aquestes dates d’habitual sobresaturació estava previst des de fa mesos. “Així ho havíem decidit entre tots. Vam voler que fora a la tardor perquè es va estrenar en el Festival de Màlaga a l’abril i era necessari arribar ara a les sales, perquè la gent no se n’oblidés», explica Sánchez. Probablement el pensa- ment estava en la imminent temporada de premis.
Produïda pels germans J. A. i Carlos Bayona, que van entrar en el projecte el 2017 i el van acabar de polir fins a convertir-lo a la joia que és, I hate New York ha recorregut molt món abans d’aterrar a les sales. «Màlaga, D’A, Sant Sebastià, Valladolid... La ruta festivalera gairebé completa», apunta Sánchez. «I hem sigut a França, Itàlia, Alemanya, el Japó, el Regne Unit... I, per descomptat, a Nova York. No hi podíem faltar». Sánchez, que en la seva vida quotidiana exerceix de cap de premsa del festival Sónar, valora la fabulosa rebuda dispensada a I hate New York allà on s’ha vist. «Sent llocs tan diferents, la reacció en tots ha sigut molt semblant. És un relat molt universal. Jo al Japó fins i tot vaig veure gent plorant».
En un intent de donar-li més visibilitat entre el magma d’estrenes, els productors han llançat el crit que el debut és per temps limitat. «¡Que la gent aprofiti aquest cap de setmana o potser desapareixerà la setmana que ve!», avisa Sánchez. ¿I quan la cinta salti de la cartellera, creu que tindrà una segona vida a les plataformes per streaming? «S’està negociant, sí», admet Sánchez, que considera que el panorama audiovisual està en completa mutació i que el canvi de xip és necessari: «Igual que en la música es busquen noves finestres quan surt un disc i la gent ja no espera per anar a les botigues, passa el mateix amb el cine. S’ha de ser flexibles i donar als espectadors la possibilitat que vegin un film en el format que vulguin. Es consumeix més audiovisual que mai i la indústria ha d’adaptar-se per arribar al públic. Perquè hi ha públic de sobres».
☰
«¡Que la gent aprofiti aquest cap de setmana o potser desapareixerà!», avisa el director