Nova crisi del cine espanyol
La crisi del cine espanyol sembla endèmica i, d’una manera o d’una altra, es reprodueix amb més o menys intensitat en funció de diferents paràmetres. La conjuntura més recent és la que va viure arran de la crisi econòmica i de la pujada de l’IVA cultural (del 7% al 21%) que va imposar el Govern del PP el 2012 i que no es va revertir (en aquest cas, al 10%) fins a l’aprovació dels Pressupostos del 2018. Va ser certament una llosa que es va unir a altres problemes generals, com ara el notable descens global d’espectadors a les sales d’exhibició i la poca inversió estatal en comparació amb altres països. Mentre a Espanya es ronden els 70 milions d’euros, a França, per exemple, la xifra es multiplica per 10, amb la particularitat que la fiscalitat és una eina bàsica de la subvenció. Allà, no només es va reduir l’IVA al 5% en plena crisi, sinó que el 10% de la taquilla es dedica a les ajudes al cine de producció nacional.
Un altre dels problemes que destaca és la dificultat amb què es troben les anomenades pel·lícules d’autor, o independents, en un panorama dominat pels grans grups mediàtics. Antonio Saura va dir que «a Espanya no hi ha productors», amb la qual cosa volia dir que pocs s’atrevien a competir amb les plataformes televisives, més acostumades a productes destinats al gran públic que a muntatges de factura més radical i minoritària.
Ara es dona un cas curiós. Les propostes del cine espanyol són desorbitades. L’època de l’any tradicionalment amb més estrenes ha arribat amb una sobresaturació de l’oferta. En els dos últims mesos s’han estrenat més de 100 pel·lícules, 35 de les quals són espanyoles. Aquest fenomen dificulta enormement la permanència dels films en les pantalles, perquè sempre hi ha un producte nou trucant a la porta, en un mercat en què, com afirma Enrique Costa, de la distribuïdora Avalon, «el cine espanyol es continua veient com un gènere en si mateix». Competeixen entre si no per la seva qualitat o pel seu pressupost, sinó pel fet de ser de producció nacional, una anomalia que presideix el panorama de l’exhibició. Les pèssimes taquilles, en general, i el fiasco d’algunes pel·lícules elogiades per la crítica, en particular, ens ensenyen que l’afany d’oferir més quantitat sovint està en contradicció amb la rendibilitat, amb la soga al coll que significa triomfar en la primera setmana o morir en l’intent.
Males taquilles i fracassos de films amb bona crítica ensenyen que la quantitat sovint xoca amb la rendibilitat