No hi cap ni un ximple més
L’espectacle que ha ofert el Tribunal Suprem en l’embolic de les hipoteques evidència que a Espanya no cap ni un ximple més. La llei hipotecària del 1993 és ambigua i tant pot interpretar-se que l’impost sobre actes jurídics documentats ha de ser abonat pel client com pel banc. Dos anys després, el reglament aprovat pel Govern de Felipe González va semblar assentar la doctrina que el subjecte passiu d’aquest gravamen és l’hipotecat.
El mateix passa a França, Bèlgica, Àustria o Portugal, tot i que segurament en aquests països el legislador no ha deixat escletxa al dubte. Qüestió diferent seria suprimir aquest tribut (que no existeix a Alemanya, al Regne Units o Holanda), però el perjudici no seria per a la banca, siEl nó per a les autonomies, que cobren un percentatge sobre la hipoteca que va del 0,5% a l’1,5%. El 2017, la Generalitat, que aplica el tipus més alt, va recaptar 459 milions i en el conjunt d’Espanya la xifra s’eleva fins als 2.000 milions.
Fa dues setmanes, la sala del Suprem especialitzada en matèria tributària va canviar la doctrina, anul·lant en aquest punt el reglament del 1995 perquè el considerava contrari a la llei, la qual cosa va ser rebuda amb joia per l’opinió pública. Ara bé, al marge que és ingenu creure que la banca no endossarà el cost als clients, va quedar obert el dubte sobre la retroactivitat de l’impost, i amb això, la inseguretat jurídica. L’opció que els bancs haguessin d’assumir el pagament dels últims anys va comportar l’enfonsament de la borsa, tot i que finalment qui hagués hagut de tornar els diners recaptats era l’Administració. Dir el contrari és populisme.
president del Contenciós, Luis Díez-Picazo, que ha tingut un paper lamentable en la gestió d’aquesta crisi, va convocar aquest dilluns un ple de magistrats davant d’un assumpte de tanta importància. Després de dos dies d’intensa discussió, el Suprem es va dividir per la meitat i, en lloc d’optar per una solució salomònica (la banca assumeix l’impost però sense retroactivitat), va donar un altre cop de volant que ningú esperava. El dany per a la imatge de la justícia és enorme, perquè la impressió que queda és que això s’ha fet per ajudar el sector bancari.
A pocs mesos que s’iniciï el judici als polítics del procés, el separatisme s’ha abocat a treure profit d’aquesta barrabassada per desacreditar la justícia espanyola. La denúncia de la Generalitat contra Picazo i Carlos Lesmes, president del Suprem, assenyala que és un os que no deixaran caure. Però no tot és culpa d’uns jutges que han actuat amb molta malaptesa. Una qüestió tan delicada que fa temps que ballava en el debat públic no s’hauria d’haver judicialitzat.
El Govern espanyol, tant aquest com l’anterior, hauria d’haver posat un tallafoc molt abans (el mateix decret llei que ara s’aprovarà) per evitar que el Suprem s’enfonsés en un mar de contradiccions davant de l’opinió pública. És cert que Pedro Sánchez ha actuat amb gran olfacte electoral i s’ha apuntat un punt considerable, però el mal que els uns i els altres han causat a la nostra justícia és inquietant.
☰