Teràpia contra el mono
Miguel Ríos porta al Liceu el seu espectacle simfònic, en què repassa la seva carrera amb els 50 músics de l’orquestra d’Universal Music
Ara, quan Miguel Ríos canta Los viejos rockeros nunca mueren, afegeix amb ironia: «Sempre tornen» i «menteixen molt». Sí, el granadí va dir adeu a les gires el 2010, però el luxe d’oferir un concert simfònic a l’Alhambra li va despertar la gana i seguint aquell fil arriba aquest dilluns, per primera vegada, al Liceu, amb els 56 músics de l’orquestra d’Universal Music. «La gent té tot el dret a pensar que la meva paraula és poc consistent», es disculpa amablement. «Però cantar és una cosa molt física, que et deixa un mono molt gran, i això em permet tornar a la societat tot el que m’ha donat».
Però, tot i que Miguel Ríos viu intensament cada concert, s’ha privat de caure de nou «en la roda de la indústria» i en els fulls de ruta assassins. «Actuo cada dos o tres setmanes i això per a mi és un regal. Em trobo molt bé i tinc la gola la tinc enorme», assenyala. Vam poder comprovar-ho el juny passat a Pedralbes. Allò va ser, certament, simfònic, però també molt rocker. «El que preteníem era no desnaturalitzar les cançons», assenteix. «El mèrit és dels arranjadors, com ara Joan Albert Amargós, Kitflus, César Guerrero ol’argentí Alejandro Terán».
Un disc arranjat per Terán, 11 episodios sinfónicos (2001), de Gustavo Cerati, el desaparegut cantant del grup argentí Soda Stereo, va marcar «el camí» d’aquesta aventura. Un altre referent va ser S&M (1999), de Metallica. «La manera en què dialogaven els violoncels amb el baix o com recolzaven els riffs de guitarra amb els greus de l’orquestra». Aquesta línia més heavy es fa notar «a Antinuclear o Un caballo llamado muerte».
Però ¿suposa saldar algun vell complex cultural aquesta aliança amb músics acadèmics? Ríos esmenta un llibre, El ruido eterno, en què el seu autor, el nord-americà Alex Ross, «seguint l’evolució de la música en el segle XX, conclou que no es pot parlar de dos tipus de música i que tota és en realitat popular». Tot i que reconeix que quan, fa dues dècades, va anar de gira per primera vegada amb l’Orquesta Ciudad de Granada per cantar amb Ana Belén a Kurt Weill, sí que tenia «una dis- posició gairebé reverencial amb els músics».
L’espurna segueix viva
Aquest Miguel Ríos de 74 anys mira amb distància el seu jo èpic del passat, la rock star que el 1982 va col·lapsar de públic l’inici de la Rambla en un concert de l’era Rock & Ríos; transmès per TVE i presentat per Luis del Olmo, que per poc no acaba amb baixes. «Una odissea», recorda. «Hi va haver concerts perillosos aquells anys, on hi havia més gent de la recomanable. El rock s’havia fet massiu en aquest país després de ser una música anecdòtica, cosa d’uns quants guillats, i nosaltres ens vam apropiar del llenguatge del carrer».
Avui es contempla a si mateix sense filtres embellidors. «Amb els anys et vas enfonsant: l’ésser humà acaba sent una espècie de succedani del que cosa va ser», reflexiona. «Però, com cantaven Traffic a The low spark of high heeled boys, el llampec d’aquell tipus que vaig ser continua existint». I les ganes de continuar donant-se el gust de cantar davant d’audiències que responen. «Si noto que algun dia es deforma la meva imatge a la lleixa, llavors ho deixaré. Si se m’ocorren coses noves, les faré. I si no, no».H
«Si noto que algun dia es deforma la meva imatge, llavors ho deixaré», diu