«El sexe i la mort continuen sent per a mi motors vitals»
ANA CURRA Cantant i teclista
Amb 20 anys va ser teclista d’Alaska y Los Pegamoides i als 22 va liderar Parálisis Permanente amb el que llavors era el seu nòvio, el malaguanyat Eduardo Benavente. Semidesapareguda de la llum pública durant llargs períodes, Ana Curra va ressorgir el 2010 amb nous projectes i la reivindicació del seu passat. Avui actua a Razzmatazz 2 (21.30 hores) al capdavant d’un sextet que inclou l’exbaixista de Parálisis Permanente, Rafa Balmaseda.
— Passat tant de temps del seu material dels 80, ¿s’hi identifica?
— Les composicions del disc de Parálisis Permanente continuen vigents. Hi ha una sèrie de temàtiques que m’han importat des de petita i he evolucionat en la manera d’expressar-les: el sexe, la mort... Són pilars d’aquella etapa i continuen sent-hi. Són motors vitals.
— Alaska y Los Pegamoides defensaven una ètica punk: l’actitud per sobre de la formació i la tècnica. Però vostè havia estudiat piano al conservatori. — Els meus inicis van ser en la clàssica, però els joves tenen l’obligació de viure el seu moment i als meus 18 anys hi va haver l’eclosió del punk, que em va atreure com un imant. Va coincidir amb un període històric a Espanya, de ruptura, i m’hi vaig aferrar. I el que va significar el punk ho continuo vivint ara, potser amb més raons i arguments. Perquè llavors teníem dades objectives: Franco, la censura... Però ara en tenim més, perquè hem anat cap enrere. Ara al punk se li pot dir com vulguis, fins i tot, trap, que pot ser hereu.
— A Alaska y Los Pegamoides aquesta actitud política no s’apreciava.
— A aquellaa edat no puc dir que tingués consciència política. Volia viure, dir no a coses que venien dictades. Després, amb els anys, vas encaixant les coses, tot i que jo continuo sense enquadrar-me en un moviment polític. Cada vegada soc més escèptica. Tot està tan tergiversat i manipulat... Al final, la teva ideologia acaba sent independent fins on puguis. Sense confondre amb l’individualisme, perquè s’està intentant això, que la gent estigui cada vegada més fragmentada, i que així s’ho empassi tot.
—