La revenja de Cosmatos
‘Mandy’, amb Nicolas Cage, és una «erupció volcànica» de dolor del cineasta
Tot sembla indicar que Mandy va camí de ser la pròxima The Rocky Horror picture show, un futur clàssic de sessió nocturna, com a mínim als EUA. No obstant, costa creure que les projeccions siguin igual de festives: la pel·lícula de Panos Cosmatos enfronta Nicolas Cage amb una secta religiosa homicida, però aquesta breu sinopsi no és tan divertida com pot prometre. Sobretot, és dolorosa.
«En la meva pel·lícula hi ha humor –concedeix Cosmatos–, però, també, molt dolor. Les meves dues pel·lí- cules [Beyond the black rainbow és l’anterior] estan relacionades amb la mort dels meus pares. Quan va morir la meva mare, el 1997, vaig entrar en un estat de negació absolut i vaig començar a beure molt, com si intentés evitar pensar. Deu anys després va morir el meu pare [George P. Cosmatos, el director de Rambo i Cobra]. Vaig entendre que si queia en el mateix, m’acabaria destruint a mi. En lloc de beure, vaig començar a escriure guions».
En va encadenar dos de molt di- ferents: el de Beyond the black rainbow, una pel·lícula de fredor i opacitat extremes, i Mandy, no menys esotèrica, però, sulfurosa, en el seu tractament de l’emoció. «En la primera història es traslluïa com m’havia entossudit a suprimir els sentiments. La segona era al contrari: era jo deixant-me tornar a sentir, traient-ho tot fora. Per això és tan operística, tan primitiva, una mica com... ¡una erupció volcànica!», diu Cosmatos, abans de començar a riure descontroladament i contagiosament.
Fantasies de videoclub
Les dues històries comparteixen un any, el 1983, una cosa gairebé simbòlica. «Per a mi el 1983 no és un marcador temporal. És com un nom per al regne imaginari on es desenvolupen les dues pel·lícules, que és l’espai de les pel·lícules de terror que inventava de petit al meu cap. El 1983 acostumava a anar molt al videoclub amb els meus pares, però mai em deixaven agafar cap pel·li de terror. Mirava les caràtules, llegia les sinopsis i, al tornar a casa, me les imaginava en sessió privada mental. Amb les meves pel·lícules faig realitat aquelles fantasies».
El millor videoclub, el més variat i iconoclàstic, era a casa. «El meu pare tenia una biblioteca gegantina de cintes de betamax amb pel·lícules gravades del Z Channel, HBO, Showtime... Cine de totes les eres i gèneres, sense cap ordre. El que fèiem era agafar-ne una a l’atzar i veure-la junts». ¿Per exemple? «Recordo quan vam veure Blade runner. Però podia ser qualsevol cosa, de veritat, des d’una pel·lícula de Bob Hope fins a una de Godard. O Lightning swords of death... No hi havia límits».
Tampoc n’hi ha en el cine de Cosmatos, més guiat per la lògica del somni (o l’art) que de la realitat. «Sempre m’ha atret aquesta lògica onírica», assenyala. «Com més lliure sigui l’art, millor. Si em vaig començar a interessar pel terror i la ciènciaficció és perquè són gèneres que permeten interpretacions personals del món».
Cage va néixer per a aquest paper de venjador amb serra mecànica, però el director no va escriure el guió pensant en ell. «Escric sense pensar en ningú en concret; així és més difícil que m’emporti una decepció si aquell actor rebutja el paper. Per mi, un dels plaers més grans és veure com els actors descobreixen el rol i li donen veritable vida. Cage ens ha demostrat novament de què és capaç».
☰
Va concebre la pel·lícula com una manera de lidiar amb la mort dels seus pares